Resultats de la cerca

Hi ha una notable distància entre la llengua estàndard, l’escrita i la parlada per les persones cultes, i els dialectes, d’ús colloquial el sverikès i el västergotlandès base, ambdós, de la llengua literària, el meridional, l’oriental, el gútnic i el norlandès Històricament, i a partir de l’instant que les llengües escandinaves comencen d’aparèixer individuades cap al segle IX, el suec se sol dividir en suec antic 800-1526 i suec modern L’estat de la llengua anterior al segle XIII és conegut gràcies als texts rúnics , on ja apareix la seva tendència a…

Fou professor a la Universitat d’Uppsala i, successivament, catedràtic de llengua i literatura llatines 1948, degà 1960 i rector 1966 a la d’Estocolm Publicà llibres sobre llatí tardà Syntaktische Forschungen ‘Estudis sintàctics’, 1943 i Beiträge zur spätlateinischen Syntax ‘Aportacions a la sintaxi del llatí tardà’, 1944, que donaren pas al seu camp més important d’estudi La poésie latine rythmique du haut moyen âge 1954 i Introduction à l’étude de la versification médiévale 1958 El 1968 publicà el seu Manuel pratique du latin médiéval , fonamental per a la formació de les noves generacions…

Els principals trets que la caracteritzen i la diferencien de la resta de llengües escandinaves són la simplificació dels antics diftongs tret que comparteix amb el suec, com en els mots sten ‘pedra’, øje ‘ull’, enfront del noruec stein, auga la sonorització de les oclusives sordes intervocàliques, com gabe ‘badallar’, aede ‘menjar’, kage ‘galeta’, que en suec mantenen l’ensordiment gapa, äta, kaka l’afebliment o caiguda de les vocals àtones, com en borger ‘burgès’, skomager ‘sabater’, enfront del suec borgare , skomakare stød , o cop de glotis,…

El 1927 publicà la seva tesi doctoral Études sur les noms de personne français d’après les rôles de taille parisiens sobre antroponímia francesa medieval, tema en el qual insistiria més tard Le livre de la taille de Paris l’an de grâce de 1313 1951 i Le livre de taille de Paris l’an 1296 1958

Professor a la Universitat de Lund 1913 Figura cabdal de l’escola sueca de llatí tardà amb una gran influència sobre els llatinistes de Barcelona És famós pel seu Philologischer Kommentar zur Peregrinatio Aetheriae 1911 i pels dos volums de Syntactica 1928-1933 La seva obra pòstuma Late Latin 1959, sèrie d’estudis sobre la llatinitat tardana, és, pel seu caràcter programàtic i per la metodologia que revela, una obra fonamental

Treballà en els camps de la fonètica i la romanística, sobretot És autor de Nya vägar inom språkforskningen ‘Els nous camins de la lingüística’, 1959 i de Språket och manniskan ‘La llengua i l’home’, 1966, dels quals hi ha traducció castellana

En ésser-hi reflectida l’actitud dels parlants envers llur llengua aquesta noció recorre, doncs, a criteris extralingüístics Així, hi ha comunitat de llengua en el cas del xinès malgrat les diferències estructurals entre els diferents parlars i no n'hi ha en el cas de l’escandinau malgrat la gran afinitat existent entre les llengües escandinaves danès, noruec, suec

Són llengües matrius el vell nòrdic , que cap al segle VIII s’escindí en dos grups, l’ oriental , amb el danès i el suec , i l’ occidental , amb l’ islandès , el feroès  i el noruec , ja ben diferenciats a partir del segle XVI el tronc originari, o protonòrdic , que és conegut gràcies a les runes escriptura rúnica Una esplèndida literatura marcà l’estadi arcaic d’aquest grup, a base dels cants de l’Edda èpica, els dels escalds lírica passional i les sagues història mítica literatura islandesa

Experimentà les influències de P Lagerkvist, H Gullberg i B Brecht Radicalment pessimista, la seva poesia és de forma clàssica i continguda Publicà, entre altres, els reculls de poemes Hogmässa ‘Missa major’, 1934, Under Saturnus ‘Sota Saturn’, 1952, Synkrets ‘Horitzó’, 1974 i els assaigs Strövtag ‘Incursions’, 1941 i Arems spegel ‘El mirall dels anys’, 1963 El 1969 ingressà a l’Acadèmia Sueca

Hom sol dividir aquest grup en tres subgrups l’ oriental , ja extingit, del qual resta la Bíblia gòtica , en visigòtic, obra d’Úlfila mitjan segle IV el septentrional , o escandinau, sorgit del nòrdic o antic escandinau, que comprèn, d’una banda, l’islandès, la llengua més conservadora del subgrup, i el noruec, i, de l’altra, el danès i el suec, i l’ occidental , que comprèn l’anglès, el frisó, el neerlandès holandès, flamenc, afrikaans ―amb el seu avantpassat, el fràncic―, el baix alemany, evolucionat de l’antic saxó, i l’alt alemany, antic i modern Quant a l’ídix, de base…