Resultats de la cerca

Anomenada també correlació o sèrie correlativa , serà marcada, si el tret comú és positiu, i no marcada, si és negatiu Així, per exemple, en català b, d, z, z, ž, ž, z, y, g formen una sèrie marcada quant a la sonoritat, i p, f, s, t, š, s, k la formen no marcada per manca de sonoritat

Aquesta absència constitueix un tret distintiu o pertinent, i és tan significativa com la seva mateixa presència Per exemple, en l’oposició de gènere entre masculí i femení, en català, en els mots que presenten una terminació pròpia per al femení blanca , el masculí blanc té la marca zero en la terminació Semblantment, dorm, surt , presenten marca zero en la desinència verbal els fonemes sords p, t, k , tenen la marca zero de qualitat, per l’absència de sonoritat, que tenen els fonemes sonors correlatius b, d, g El símbol de la marca zero és Ø

Així, en català, ho són les oposicions i/ẹ, ẹ/ę, per exemple, si hom considera que llur tret distintiu operant és el grau d’obertura /i/ primer grau, /ẹ/ segon grau o /ę/ tercer grau

Per exemple, moix ‘gat’ és un dialectisme balear Els dialectismes poden ésser també incorporats a la llengua literària En aquest sentit, per exemple, el mot castellà nalga és un dialectalisme lleonès

Cada llengua és una particular organització de trets pertinents i no pertinents, des del punt de vista fonològic En un mot com ara cas kás, la sordesa del primer fonema és pertinent, per tal com el distingeix de gas gás, mentre que la sordesa o la sonoritat del tercer fonema depèn, en català, de la seva assimilació, ja no pertinent, al so que segueix cas fàcil enfront de cas difícil

En català, la vocal més oberta és la a, i les més tancades són i i u El caràcter discontinu d’aquest tret determina una oposició gradual

En teoria, hi ha només dos graus, combinables entre ells l’obertura zero, o negativa, pròpia de les oclusives, i l’obertura positiva, pròpia de les fricatives El caràcter fonològicament discret d’aquest tret determina una oposició privativa

Segons Malmberg, tot element és sistemàtic, però també convencional Depèn, per tant, de la natura de la llengua i ensems del tipus gramatical que sobre ella s’apliqui període, sintagma, locució, mot, síllaba, morfema, fonema, morfofonema, tret pertinent, suprasegment, sema, etc

La isotopia aplica el concepte de recurrència de la semàntica textual Perquè hi hagi isotopia cal, com a mínim, que dos lexemes d’un text, situats l’un al costat de l’altre en una proximitat contextual abastable, tinguin en comú un tret semàntic