Resultats de la cerca

Fou creat l’any 1994 per John Meriwether, un exvicepresident del banc d’inversió Salomon Brothers El promotor del fons s’envoltà en el seu consell d’administració d’eminències com ara els premis Nobel d’economia Robert C Merton i Myron S Scholes o l’exvicepresident de la Reserva Federal, David Mullins Al setembre del 1998, el fons arribà a una situació crítica, afectat per la incapacitat de Rússia, implicada en una intensa crisi financera, de pagar els seus creditors Després de proporcionar retorns de més del 40% en els primer anys, gràcies als seus complicats models matemàtics i…

Ha centrat la seva actuació en el finançament i el foment de la indústria del país El 1985 fou la novena institució financera japonesa, en procés d’expansió constant, amb uns actius de 87 212 milions de dòlars i un total de 27 sucursals obertes

Graduat en matemàtiques 1977 i ciències econòmiques 1978, i doctorat en econòmiques 1983 per la Universitat de Chicago Ha estat professor a les universitats de Califòrnia Berkeley, Chicago, Rochester i Stanford El 2011 s’incorporà a la Stern School of Business de la Universitat de Nova York El seu camp d’estudi se centra en l’anàlisi dels factors que influeixen, frenen o alenteixen el creixement econòmic, que identifica en el coneixement, la innovació tecnològica, la interacció i el capital humà en general teoria del creixement endogen El seu model atorga també un paper central a les…

Després de doctorar-se en econòmiques al Massachusetts Institute of Technology MIT el 1970, treballà a la facultat de finances d’una de les escoles d’aquesta universitat fins el 1988, any en què se n'anà a Harvard Fou cofundador de Long-Term Capital Management LTCM, fons d’inversió d’alt risc que el 1998 protagonitzà una de les situacions més greus en el sistema financer dels Estats Units, després de la crisi del Sud-Est asiàtic al final del 1997, fet que motivà que Merton es retirés d’aquest fons d’alt risc en fallida El 1997 li fou atorgat el premi Nobel, juntament amb Myron…

La situació de crisi prové generalment d’una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció L’escola clàssica, llevat de Malthus, negà sempre aquesta possibilitat, perquè contradeia una de les seves lleis fonamentals, la llei de Say, segons la qual l’oferta crea sempre la seva pròpia demanda Marx assenyalà que en un sistema mercantil simple aquesta tesi podia ésser vàlida, però que no es podia estendre al capitalisme, en què el diner no és solament un mitjà de canvi, sinó també una forma de valor L’interès a tresorejar aquest diner portaria, segons Marx, a crisis més i més greus…