Resultats de la cerca

L’aigua brolla a 20 o 30 cm del travertí d’origen lacustre que constitueix l’altiplà d’Usall, i s’escorre cap al Ser, afluent del Fluvià, tot reconstruint part de l’estany primitiu L’aigua sembla que procedeix del nord del Fluvià com la de l’estany de Banyoles, al qual serveix de sobreeixidor, on s’infiltra travessant calcàries i guixos eocènics enfonsats al llarg d’una falla que es prolonga cap al sud quan la pressió de l’aigua és excessiva travessa els guixos i travertins dipositats al llac antic 100 m de gruix Les aigües sortints d'aquest estany formen un rec que transcorre a través del…

El fruit, anomenat també cascall , és una càpsula globulosa, coronada d’un ample disc sota el qual s’obren els porus, per on surten les llavors, que són molt nombroses de 25 000 a 30 000 Originària de l’Àsia Menor, també es conreada des de la regió mediterrània fins a la Xina, amb un centre particularment important a l’Índia vores del Ganges, altiplà de Malwa Als Països Catalans, hom la conrea com a planta ornamental sobretot les varietats dobles i també és subspontània Cap a França i Europa Central és conreada per les llavors, oleaginoses, de les quals és extret un oli emprat…

Fa una panícula dreta, laxa i groguenca Es fa en terrenys esteparis secs Amb l’espart hom fa cordes, cabassos, catifes, etc, i també paper A l’època romana s’anomenà Campus Spartarius , per l’abundor d’espart, la zona compresa entre la badia de Santa Pola Baix Vinalopó i el riu d’Almanzora Andalusia i, cap a l’interior, fins a l’altiplà de la Manxa Hom creu que l’aprofitament de l’espart a gran escala fou degut als cartaginesos, i les fonts històriques esmenten ja el Camp Espartari a mitjan s III aC El centre comercial era Cartago Nova Cartagena, la qual a vegades era anomenada…

Dioica, les plantes masculines produeixen raïms laxos de flors verdoses, i les femenines tenen les flors en forma d’ampolla, reunides a les summitats de les branques o a les axilles de les fulles Vora el pericicle la tija té llargues fibres liberianes, blanques, de 90 a 250 cm de longitud, resistents i duradores És originària de les estepes d’Àsia, entre el llac Baikal i la mar Càspia, i s’estengué en forma conreada a Xina on és documentada ja vers el 2800 aC, Índia, Pèrsia, nord d’Àfrica i Europa meridional on fou introduïda pels escites vers el 1500 aC, i difosa pels grecs i especialment…