Resultats de la cerca

Viu a les vores dels camins, etc, a la part més temperada de la regió mediterrània, no lluny de la mar En medicina popular hom l’empra en infusió com a diürètic, i contra el mal de pedra

Es troba, espontània, en una gran part d’Europa, en rius i estanys, però també és conreada com a ornamental

Les ales, les fulles i les bràctees són coriàcies, espinoses i de marges blancs És una espècie mediterrània pròpia de terrenys secs ruderalitzats

Les fulles són de secció triangular, llargues i d'1 a 3 cm d'amplada Les flors són de 3 a 5 cm de diàmetre amb 6 tèpals blancs, amb el nervi central de color púrpura

És cultivada per les seves arrels i per les penques o peduncles foliars, blancs i tendres quan ha estat calçada la planta Hom la planta també com a ornamental Les formes silvestres, pròpies de l’Europa meridional, ruderals, reben el nom de card formatger , card bord , card coler o herba colera contenen un ferment cinarasa que coagula la llet, i que havia estat emprat en la fabricació de formatges

És conreada per tal d’aprofitar-ne els caluixos hom els guarda de la llum per tal que esdevinguin blancs Necessita sòls frescs i sobretot profunds les arrels baixen fins a 1 m, i és exigent en principis nutritius Vol climes suaus, amb un elevat grau higromètric i una bona insolació Té un efecte diürètic, i aporta força calci, fosfat i fibra És molt pobre en calories Api © CIC - Moià Les varietats més conreades són la verda comuna , que és la més corrent al Maresme i es fa alta d’uns 50 cm la verda de Pasqua , més baixa, de caluixos amples i carnosos, fàcilment blanquejables la…

La bufalaga hirsuta  anomenada també  pala marina o palmerina   T hirsuta té les fulles menudes, corbades, blanques i hirsutes pel dret, i verdes i glabres pel revers, les branques penjants i les flors agrupades es fa a les platges i als arenys litorals i també als erms interiors de les contrades mediterrànies molt eixutes La bufalaga tintòria dita també badaolles T tinctoria , de fulles primes i rígides i flors solitàries, té les tiges peludes i, a l’extrem, fulloses amplament difosa —amb l’excepció de la varietat nivalis , exclusiva dels Pirineus—, és característica de la brolla de…

L’epicarpi és de color groc, i el mesocarpi, blanquinós i comestible, tant fresc com confitat és ric en sucre, fibra, calci i fòsfor L’endocarpi és dur, cilíndric, i té un solc longitudinal N'hi ha nombroses varietats, agrupades en dos tipus bàsics els dàtils grossos, blancs i sucrosos, i els petits, secs i amb poc sucre Per dessecació i mòlta hom n'obté farina Són la base de l’alimentació en els estats productors, com l’Aràbia Saudita, Egipte, Líbia, l’Iran i l’Iraq A causa de les temperatures poc tropicals, la producció de dàtils als Països Catalans ocupa una àrea més restringida que el…

És propi de Mèxic i del SW dels EUA, on és plantat per tal d’obtenir cautxú