Resultats de la cerca

Procedeix de l’Amèrica tropical, on ja era conreada pels amerindis De conreu propi de països amb mà d’obra abundant i, en general, escassament desenvolupats, s’adapta molt bé als sòls lleugers i de fàcil esmicolament, com les margues sorrenques Ara bé, per a assolir alts rendiments calen normalment de quatre a cinc mesos càlids, sòls fèrtils i un conreu acurat Actualment el seu conreu es dóna en moltes zones càlides i temperades, incloses moltes comarques catalanes Vol sòls arenosos, humitat i temperatures altes El principal país productor és Nigèria També s’estén el conreu pel…

Hom no l’ha trobada en estat silvestre Per contra, se’n coneixen diverses espècies pròximes, les cugules, entre les quals l’ A fatua sembla ésser el principal antecessor de la civada, amb influència de l’ A sterilis , i potser també de l’ A barbata Probablement l’origen de la civada es localitza a la zona que va de la costa atlàntica fins a Mongòlia i les muntanyes d’Àsia central Els pobles antics d’Àsia i de la regió mediterrània no la coneixien Considerada inicialment com a mala herba dels camps de blat, degué començar a ésser conreada tardanament fa uns 2000 anys El gra de civada conté…

Les arrels nap són comestibles i farratgeres, i les llavors són oleíferes El seu conreu, molt antic, és estès a totes les regions temperades

Hom la conrea a gran escala per a l’explotació dels seus fruits, anomenats fragues o maduixots

Les fulles consten de limbe , generalment llarg i estret, de beina , que envolta la tija, i de lígula petita expansió laminar situada a la zona d’unió del limbe amb la beina, de vegades absent o substituïda per un rengle de pèls Les flors són quasi sempre hermafrodites, constituïdes normalment per tres estams, un ovari unilocular amb un sol primordi seminal, dos estils amb estigmes plomosos i dues esquames diminutes, anomenades lodícules o glumèllules Les flors són protegides per dues bràctees, anomenades glumelles la glumella inferior o lemma és membranosa o coriàcia, i la glumella…

El primer jardí botànic dels Països Catalans sembla que fou establert per la Universitat de València el 1633, en temps de Melcior de Villena tanmateix aquest jardí desaparegué a la primeria del s XVIII i no fou substituït per l’actual fins el 1802 El 1723 Jaume Salvador i els seus fills fundaren a Sant Joan Despí Baix Llobregat el primer jardí botànic del Principat, que subsistí més d’un segle Fou l’únic dels Països Catalans fins el 1766, en què fou creat el de Perpinyà, l’organització del qual sembla que anà a càrrec d’Antoine Gouan El 1776, l’arquebisbe de València, Francisco Fabián y Fuero…

Aquesta hortalissa de la família de les crucíferes, derivada mitjançant el cultiu selectiu de la col silvestre, presenta brots florals de color gairebé blanc agrupats en una inflorescència compacta, tendra i carnosa, la qual es menja quan les flors encara són poncelles El règim de conreu és igual que el de la col li cal, però, més nitrogen que a aquesta i és més sensible a les gelades El terme coliflor s’utilitza en les zones en què la denominació bròquil no té sentit genèric, mentre que bròquil blanc s’utilitza en les zones del domini lingüístic en què la denominació simple…

Les flors són petites, estelliformes, blanques i oloroses, reunides en grups a l’axilla de les fulles Els fruits, en drupa, són de la mida i del color d’una cirera, ordinàriament amb dos pinyols de forma hemisfèrica allargada i amb un solc longitudinal, els grans de cafè, que es presenten encara embolicats per una membrana de consistència de pergamí i que contenen cafeïna en un 1,5% quan són secs Originari d’Abissínia, el seu conreu s’estengué per Aràbia, i d’allí a la resta de l’Islam Egipte, Síria, Turquia, etc Fou portat a Europa pels mercaders venecians segle XVI A través d’…

Aquesta hortalissa de la família de les crucíferes, derivada mitjançant el cultiu selectiu de la col silvestre, és de tija molt curta i dreta, portadora d’una inflorescència compacta anormal anomenada capça —part comestible de la planta quan les flors encara són poncelles—, que apareix a l’any següent de la plantació, de peduncles curts, carnosos i molt ramificats, generalment descolorits, acabats en flors i bràctees avortades, de coloració sovint morada o verdosa Hom lliga les fulles, fortament ascendents, al voltant de la inflorescència per tal de blanquejar-la Necessita un terreny adobat…