Resultats de la cerca

Creix en erms humits, terraplens, etc Prové de l’Amèrica del Nord, però és molt estesa a tota la regió mediterrània És planta tòxica, però a petites dosis ha estat emprada com a purgant i vomitiva

Les flors són agrupades en glomèruls multiflors guarnits amb bràctees llargues i reflexes Creix en prats i boscs dels Pirineus També és planta de jardí, molt estesa i amb moltes cultivars Les seves flors, tallades, gaudeixen de molta estima

És conreat principalment a l’Àsia meridional, i les fulles, juntament amb uncària i calç morta i altres substàncies, són emprades per a mastegar les nous d’areca, pràctica molt estesa a l’Àsia meridional i a l’Àfrica oriental

Tota la planta desprèn una olor de llimona D’origen europeu imprecís, és desconeguda actualment en estat silvestre i ha estat estesa per l’home, des de temps antic, com a planta de jardí, a la regió mediterrània Ha estat emprada com a vermífuga, en medicina popular

Originària de l’Amèrica Central, actualment es troba estesa per tota l’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica Les seves llavors contenen un 40% d’oli El seu conreu es pot fer en terrenys de mala qualitat i necessita almenys una pluviositat de 300 mm anual L’oli ha estat utilitzat per a fabricar sabó, però modernament s’està utilitzant per a produir biodièsel, ja que no competeix amb productes alimentaris, ni amb terrenys aptes per al conreu d’aliments D’altra banda, l’oli és químicament molt adequat per a produir biodièsel El seu punt de congelació és inferior als -20ºC

Les llavors són consumides en fresc i en conserva, i la planta sencera és farratgera Oriünda de l’Àsia central, ja era conreada a Europa en temps neolítics Actualment és estesa a totes les regions temperades del món La plantació és feta en rengleres, preferentment en sòls llimosos, humits i ben drenats És atacada pel corc del pèsol Bruchus pisorum , per una bacteriosi, originada per Pseudomonas pisi, i per diversos fongs, entre els quals Ascochyta pisi, causant de l’antracnosi del pèsol La pesolera ha estat una important planta experimental en genètica i en fisiologia vegetal

Són plantes que floreixen durant la tardor i l’hivern hom les conrea per l’elegància del fullatge i la vistositat de llurs flors, sense peduncle, que cal muntar sobre una tija Es reprodueixen per esqueix o capficant-les i llurs llavors fan peus aptes per a empeltar De les tres espècies més conreades, la C japonica , originària del Japó, és la més estesa té el port piramidal i una alçada de 4 a 6 m fa flors grans, inodores, vermelles, roses o blanques les fulles són ovals o ellíptiques, lluents comprèn nombroses varietats La C reticulata , oriünda de la Xina, és un arbust de 2 a 3 m d’alçària…

La recollecció de les olives és feta des de l’octubre fins al gener, segons el clima i les condicions del terreny de cada comarca, i hom la comença recollint de terra les olives que han caigut naturalment de l’arbre i després són collides les de l’arbre, bé fent-les caure a cops de batolla, manualment o mecànicament hom en diu batre o espolsar olives , bé collint-les amb la mà hom en diu munyir o eixonar olives Les olives destinades a ésser menjades senceres són posades a confitar amb diversos ingredients Les varietats d’oliva reben noms diferents segons les comarques i, sovint, amb el…

Hom no l’ha trobada en estat silvestre Per contra, se’n coneixen diverses espècies pròximes, les cugules, entre les quals l’ A fatua sembla ésser el principal antecessor de la civada, amb influència de l’ A sterilis , i potser també de l’ A barbata Probablement l’origen de la civada es localitza a la zona que va de la costa atlàntica fins a Mongòlia i les muntanyes d’Àsia central Els pobles antics d’Àsia i de la regió mediterrània no la coneixien Considerada inicialment com a mala herba dels camps de blat, degué començar a ésser conreada tardanament fa uns 2000 anys El gra de civada conté…

Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les…