Resultats de la cerca
Es mostren 43 resultats
Skandërbeg
Història
Militar
Nom amb què fou conegut el capitost albanès Gjergj Kastriota.
Fill de Gjin Kastriota, senyor de Croia Epir, durant la invasió dels turcs fou enviat com a ostatge al soldà, del qual obtingué la confiança i el qual li donà el sobrenom d' Iskandërbeg ‘bei Alexandre’ Dirigí diverses expedicions turques En morir el seu pare, ocupà Croia i promogué l’alçament dels seus súbdits contra els dominadors Esdevingué cap de la confederació de senyors de l’Epir o Lliga dels Pobles Albanesos 1444 Per la seva iniciativa entrà en contacte amb Alfons el Magnànim, a Nàpols, i signà amb ell una aliança per la qual es comprometia, juntament amb Demetri Paleòleg, dèspota de…
Jordà de Catalunya
Història
Missioner i viatger d’origen probablement català.
Ingressà als frares pelegrins, branca dels dominicans creada el 1311 arran del concili de Viena amb l’objectiu d’enviar missions a l’Orient El papa Joan XXII el destinà a l’Índia en un viatge iniciat a Messina Sicília, d’on passà a Tebes, capital del ducat de Neopàtria controlada pels almogàvers, i a Kaffa Crimea, on possiblement coincidí amb el bisbe Jeroni de Catalunya i aprengué el persa vers el 1320 Es dirigí aleshores a la costa malabar, on predicà De tornada a la cort papal d'Avinyó, cap al 1328, escriví unes Mirabilia descripta en les quals relatava el seu viatge, que…
Niccolò Lancia
Història
Vicari dels ducats d’Atenes i Neopàtria (entre el 1331 i el 1335), en substitució d’Ot de Novelles.
El 1335 fou excomunicat pel bisbe Guglielmo Franzipani, juntament amb el duc Guillem II d’Atenes i altres caps de la Companyia Catalana Hom suposa que fou qui ordenà la destrucció del castell de Sant Omer, a Tebes, arran de l’expedició de Gualter VI de Brienne, pretendent del ducat d’Atenes
Frederic III de Sicília
Història
Rei de Sicília (1355-77).
Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia Malgrat el seu motiu, sabé defensar el regne tant de les pretensions angevines com de les ambicions dels reis de la corona catalanoaragonesa En morir el seu germà Lluís I 1355, esdevingué rei sota la tutoria de la seva germana Constança i, morta aquesta, de l’altra germana, Eufèmia 1356 El 1356 els angevins ocuparen Palerm i els reis Lluís i Joana I de Nàpols desembarcaren a Messina 1356 Però a la batalla d’Aci Frederic obtingué un triomf i els napolitans hagueren de retirar-se de l’illa 1357 Enfront de les bandositats nobiliàries, el rei,…
vicari general
Història
Representant dels ducs sicilians a Atenes i Neopàtria i cap executiu, civil i militar amb residència efectiva a Tebes, capital dels ducats.
En competència amb el mariscal, el vicari restà com el més important Són coneguts Berenguer Estanyol 1312-17, Alfons Frederic 1317-30 i 1335-38, Nicolau Llança 1331-35, Ramon Bernat de Sarbou 1354-56, Jaume Frederic 1356-59, Gonçal Ximenes d’Arenós 1358-59, Mateu de Montcada 1359-62 lloctinent seu Pere Despo, mort el 1362, i, de fet, Roger de Lloria, 1362-67, Roger de Lloria 1367-70, Mateu de Peralta 1370-74, Lluís Frederic 1375-80, Felip Dalmau de Rocabertí 1381-88 lloctinents Ramon de Vilanova, 1382-86, i Pere de Pau, 1386-88 i Bernat de Cornellà 1386 El rei Martí I de Catalunya-Aragó, amb…
Jaume Frederic d’Aragó
Història
Tercer comte de Salona (1355-1365), senyor de Loidoriki, Veteranitza i Egina (vers 1355? — 1359), que cedí al seu germà Bonifaci, vicari general dels ducats d’Atenes i de Neopàtria (1356-59).
Segon fill d’Alfons Frederic d’Aragó i de Marulla de Verona, recaigué en ell l’herència del seu germà primogènit Pere Durant el seu vicariat sufocà la rebellió d’Ermengol de Novelles, al qual reconquerí per les armes el castell de Siderocàstron Participà en la lluita contra els abusos del lloctinent del nou vicari general, Pere de Pou, el qual s’apoderà del comtat de Salona 1361-62
senyoria de Licònia
Història
Jurisdicció feudal centrada a la població del mateix nom, al SE de Mistrà, que pertangué a Gabriḗl Melisénos i, a la seva mort, passà al seu gendre Ot de Novelles, vicari dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
rei
Història
Persona que exerceix la sobirania d’un regne.
El rei pot ésser rei electiu quan ha estat triat per elecció, rei hereditari quan assoleix el títol per dret d’herència, rei absolut sense limitació de tipus jurídic, generalment basat el seu poder en el dret diví, rei constitucional que té el poder definit per una constitució, rei associat quan rep el títol d’un altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d’associar-lo a l’exercici del poder Hom parla de rei titular o nominal , en el cas d’una persona que porta el títol de rei d’un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure , o…
corona catalanoaragonesa
Història
Estat, anomenat també modernament unió o confederació catalanoaragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.
Orígens de la corona Principals fites de l’expansió de la corona de Catalunya i Aragó a l’Edat Mitjana Fou originada per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme el 1137 amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa aquest, sota l’alta senyoria del rei de Castella al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, comte d’Osona, Girona, Cerdanya i Besalú, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella acomplert el 1150 Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei –només Peronella es…
Capítols d’Atenes
Història
Conjunt de proposicions presentades pels síndics i els consellers catalans reunits a Atenes el 20 de maig de 1380, que foren aprovades per Pere III de Catalunya-Aragó a Lleida l’1 de setembre del mateix any, en les quals el rei acceptava la sobirania dels ducats d’Atenes i Neopàtria i en proclamava la incorporació perpetual a la corona.
Redactats en llengua catalana, fou el text jurídic fonamental pel qual es regiren els catalans de Grècia Hom hi establia que el dret públic i privat fos el dels Usatges i dels Costums de Barcelona , i regulava la prohibició de matrimonis entre catalans i gregues i la prohibició de donar béns a l’església