Resultats de la cerca

Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes 1992-96, amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès Fou director general de Le Figaro 1974-77 i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française En la seva obra alternen records poetitzats de la seva vida, com Du cǒté de chez Jean 1959…

Nebot del poeta Philippe Desportes , visqué des del 1605 a París, on portà una vida bohèmia, tot i que rebé una canongia a Chartres 1609 Creador de la sàtira realista, en la línia d’Horaci i Juvenal, publicà les seves Satyres 1608, que anà corregint i augmentant en successives reimpressions

Després de la seva infantesa a les Antilles, residí a França, on féu els estudis diplomàtics S'exilià després als EUA del 1940 al 1960 De la seva obra poètica cal destacar Eloges 1911, Anabase 1924, Exil 1942, Pluies 1944, Neiges 1944, Vents 1946, Amers 1957 i Chronique 1960 Rebé el premi Nobel de literatura 1960

Fill d’emigrants piemontesos, aprengué de manera autodidacta el francès i el 1955 anà a Europa Després de viure a Roma, a Nàpols i a Espanya, s’installà a París el 1961 i treballà, primer, com a lector de literatura estrangera a Gallímard  i, a partir del 1969, com a crític literari, especialment a Le Nouvel Observateur des del 1973, i posteriorment a Le Monde des del 1986 Del 1982 al 1989 fou membre del Comitè de Lectura de Gallimard Comencà a publicar en castellà novelles de caire fantàstic Los desiertos dorados 1967, Detrás del rostro que nos mira 1969, Ritual 1973 i La busca del jardín…

Llicenciat en dret 1934, exercí a la seva ciutat natal el 1937 Posteriorment obtingué un diploma militar i el 1939, mobilitzat, lluità contra els italians als Alps, durant la Segona Guerra Mundial i fou condecorat Durant l’ocupació alemanya exercí l’advocacia a Marsella i fou secretari d’una organització industrial Acabada la guerra, s’incorporà a l’editorial Robert Laffont i el 1946 fou director literari d’una editorial a Montréal Del 1947 al 1952 residí als EUA, on fou professor de literatura francesa en diverses universitats  Yale, Berkeley, Califòrnia, etc, i posteriorment s’incorporà a l…

De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles de Borbó Formà grup amb Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil Es caracteritza, com a poeta, per la malenconia i la ironia Autor dels reculls Les jours passés 1920, Tendre Paris 1921, Eaux vives 1922, Bucoliques et almanach 1927 i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos 1920, de la novella fantasiosa i satírica La veuve de minuit 1926 i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes 1937 Collaborador de publicacions com La Tramontane , Le Roussillon  i Le Coq Catalan

Pertanyent a la gran noblesa, rebé una educació acuradíssima, i lluità, juntament amb el duc de Nemours, a favor de la Lliga Empresonat dues vegades, es retirà a Savoia, on es dedicà al conreu de la literatura A part un poema pastoral, Sireine 1604, i de les Epîtres morales 1598, l’obra que el consagrà fou la novella pastoral L’Astrée en cinc parts 1607, 1610, 1619 i 1627, dintre la millor tradició italiana del gènere Sannazaro, Tasso, Guarini Aquesta obra assolí una fama extraordinària, i exercí una forta influència durant tota la centúria Morí en campanya, amb el duc de Savoia

Després d’un primer èxit com a dramaturg — Pierrot héritier , 1865— es dedicà plenament a escriure Membre del felibritge parisenc, rebé clares influències d’Aubanel i, sobretot, de Mistral A causa de les fonts en les quals s’inspirava —els records de Provença—, idèntiques a les de Daudet, el crític P Baussac pogué suposar la collaboració d’Arène a les Lettres de mon moulin Cal remarcar la seva narració Jean des Figues 1868 i la novella Le chèvre d’or 1884, considerada com la seva millor obra Escriví poemes en provençal, alguns publicats en el recull dels felibres de París Li Souleiado 1904

Estudià a l’École Polytechnique de París i fou enginyer de camins L’any 1892 abandonà la seva professió per dedicar-se a l’estudi i a la difusió de les seves idees en llibres i publicacions periòdiques Rebé la influència de Nietzsche, Marx, Proudhon i Bergson Atacà el parlamentarisme dels polítics socialistes i esdevingué el teòric principal del sindicalisme revolucionari Formulà la teoria del “mite històric”, o idea que dóna a les masses la voluntat d’actuar, i l’aplicà a la vaga general, que havia de dur el proletariat a la conquesta del poder, i cap a la qual havia d’anar orientada tota l’…

Estudià enginyeria civil i sociologia El 1988, al Saló del Llibre de París, rebé el premi Gutenberg i és considerat el novellista francès més internacional La seva obra, influïda per les novelles d’aventures, policíaques i d’espionatge, construeix una intensa geografia humana Le méridien de Greenwich  1979, Cherokee 1983, premi Médicis,  L’équipée malaise 1987, L’occupation des sols 1988,  Lac 1989, European Literary Prize,  Nous trois 1992,  Les grandes blondes  1995,  Un an 1997, Je m’en vais premi Goncourt 1999, Jerôme Lindon 2001,  Au piano 2003, Ravel 2006, premi François-Mauriac, …