Resultats de la cerca

Tinent de la milícia nacional 1822, s’exilià a Montpeller en acabar el Trienni Constitucional 1823 Habità després a Alacant i a Madrid Progressista, fou ministre 1836 i 1843, alcalde de Madrid i president del govern, en caure Espartero 1843 Fou professor de la Sociedad de Instrucción Pública 1840 Es distingí com a orador la minoria liberal li encarregà, el 1834, de rebatre el discurs de la corona, en defensa de la intangibilitat dels drets individuals i la independència del poder judicial, i molts dels seus discursos foren publicats

Radiotelegrafista, fou destinat a Guinea-Bissau, d’on arribà a ser cap dels serveis de telecomunicacions Des del final de la dècada dels anys quaranta s’involucrà en la lluita per la independència i cofundà el Partido Africano da Independência da Guiné e Cabo Verde PAIGC el 1956, del qual fou secretari general 1973 i el principal líder, juntament amb Amílcar Cabral Assolida la independència 1975, esdevingué el primer president de Cap Verd El 1980 l’enderrocament de Luis Cabral germà d’Amílcar a Guinea-Bissau el distancià d’una prevista unió d’ambdós territoris de l’excolònia portuguesa…

Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l’inici del règim constitucional 1820, durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal 1822 i fou ministre de gràcia i justícia 1823 Amb el retorn de l’absolutisme s’expatrià però després de l’aixecament de La Granja 1836 fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal dimití després de la rebellió de Pozuelo de Aravaca

Estudià medicina i dret Membre fundador del Partido Demócrata 1849, fou governador de Valladolid 1854-56 i participà en la rebellió del Cuartel de San Gil 1886 Durant la revolució del 1868 romangué a Madrid, d’on fou nomenat batlle 1868 Fou president de les Corts Constituents 1869-70 i 1872 i com a tal rebé l’abdicació d’Amadeu I Proclamada la Primera República, fou un dels causants de la ruptura entre federals i radicals

Residí a Madrid des del 1860 i fou redactor en cap del diari conservador “El Contemporáneo” 1861 Membre del partit moderat, ocupà càrrecs públics fiscal del deure públic 1865, conseller d’estat 1877 i ministre d’ultramar 1890-92, i fou corresponsal del “Diario de Barcelona” 1865-90 És autor d’algunes obres filosoficohistòriques i de Mi gestión ministerial respecto a Cuba 1898

Graduat en ciències polítiques per la Universitat de Florència Periodista, des del 1992 s’especialitzà en noticiaris televisius, i el 1999 començà a treballar als telenotícies de la RAI, on des del 2007 ocupà càrrecs en informatius Afiliat al  Partito Democratico  PD, el 2009 fou elegit diputat al Parlament Europeu  i, dins del Partit Socialista Europeu , fou portaveu del PD durant la legislatura 2009-14 Reelegit el 2014, fou vicepresident de la cambra europea El 3 de juliol de 2019 fou elegit president del Parlament Europeu en successió d’ Antonio Tajani , després d’un acord entre els estats…

Diputat pel Partido Colorado 1962-73, fou ministre d’indústria i comerç 1969-72 i d’educació i ciència 1972-73 Després del cop d’estat del 1973 es dedicà al periodisme polític i a activitats culturals i esportives Líder del seu partit 1981, negocià amb els militars una transició pacífica a la democràcia Primer president elegit democràticament després de la dictadura 1984-89, el 1994 ocupà de nou el càrrec Impulsà un pla d’estabilització de l’economia i el 1995 promogué l’entrada en vigor de Mercosur amb els seus homòlegs dels altres estats membres El 1996 convocà un referèndum, que guanyà,…

Advocat i periodista, ocupà el ministeri d’afers estrangers 1902 Formulà la doctrina Drago, llei que impedeix que els deutes dels estats americans siguin cobrats per la força Representà l’Argentina a la conferència de pau de la Haia 1907

Llicenciada en dret, ingressà de jove a les files del Partido Popular ocupà càrrecs polítics, entre els quals el d'alcaldessa de Novelda Alacant durant els anys 1995 al 2004, exceptuant el període comprès entre els anys 1997 i 1999, en què deixà el càrrec en perdre una moció de censura, i novament a partir del 2011 Fou consellera de Turisme del Govern valencià 2004-07, i presidenta de les Corts Valencianes 2007-11, la segona dona en el càrrec des de l’inici de l’autogovern 1983 Fou reelegida diputada del PP a les Corts Valencianes l'any 2011 Dimití l’acta al març del 2014 en ser imputada en l…

Fou partidari de l’autonomia de les Antilles i de l’abolició de l’esclavitud i collaborà en la fundació de la Institución Libre de Enseñanza