Resultats de la cerca

Es graduà a la Universitat de Cornell en matemàtiques 1965 i es doctorà a la de Chicago en ciències polítiques 1972 En 1973-77 treballà a l’Agència per al Control d’Armament i Desarmament Ja en l’administració republicana, fou cap del departament d’estat per a la planificació 1981-82, secretari adjunt per a l’Àsia Oriental i el Pacífic 1983-86, ambaixador a Indonèsia 1986-89 i subsecretari de defensa 1989-93, des d’on fou un dels artífexs de l’atac al règim de Saddam Ḥusayn 1991 Al març del 2001 George WBush el nomenà secretari de defensa adjunt, i planificà l’enderrocament de SḤusayn 2003 i…

Fou elegit diputat el 1906, en unes disputades eleccions enfront d’Eugeni Sauvy, mere de Perpinyà Impulsà la política de transports Francmaçó, arribà a gran mestre adjunt de la gran lògia de França

Diplomat per l’Institut d’Études Politiques i per l’École Nationale d’Administrations 2004, durant els anys d’universitat fou proper a l’ala esquerra del Parti Socialiste encapçalada per Jean-Pierre Chévénement Militant del Parti Socialiste  PS del 2006 al 2009, inicià la carrera professional com a inspector adjunt de finances Membre de la comissió Jacques Attali impulsada pel president Nicolas Sarkozy  per al creixement econòmic, el 2008 s’incorporà a la Banca Rothschild, on fou promogut a gerent adjunt Tingué una participació destacada en la negociació que…

Adjunt del batlle de Perpinyà, fou creador, amb Josep Deloncle, del museu de la Casa Pairal del Castellet i, amb Josefina Matamoros, del Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana CDACC de la vila de Perpinyà Fou president de la Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes

Conseller a l’ambaixada de Washington 1939, fou nomenat ambaixador 1943 Participà en les conferències de Jalta i Potsdam i fou delegat permanent de l’URSS al Consell de Seguretat 1946-48, ministre adjunt d’afers estrangers 1946, ambaixador a Londres 1952-53 i ministre d’afers estrangers 1957-85 Lleial executor de la política exterior dels successius mandataris soviètics durant quasi trenta anys, el 1985 fou promogut al càrrec honorífic de president del presídium del soviet suprem

Estudià a París i en 1951-66 ensenyà en universitats i escoles superiors de diversos països Ministre d’educació i cultura 1957-58, d’educació 1966-68 i de cultura, joventut i esports 1968-70 Posteriorment fou director general adjunt d’educació de la UNESCO 1970-74 i director general 1974-87 d’aquest organisme En desacord amb la seva gestió, els EUA i la Gran Bretanya abandonaren la UNESCO el 1984 i el 1985, respectivament És autor de nombrosos llibres i articles de pedagogia

Llicenciat en dret 1972, cursà també un màster de sociologia El 1973 s’incorporà a Radiotelevisión Española, on fou director adjunt del departament d’audiències També fou professor a la Universidad Complutense 1974-78 i 1980-83 Començà la carrera política a Izquierda Democrática, el 1977 passà a la Unión de Centro Democrático i el 1983 al Partido Demócrata Popular, pel qual fou regidor de Madrid fins el 1986, que fou elegit diputat al Congrés per Coalición Popular L’any següent renuncià a l’escó i es retirà temporalment de l’activitat política El 1987 fundà l’empresa Demoscopia,…

Participà en la Resistència El 1942 es convertí en adjunt delegat del general De Gaulle Senador 1948-58 i diputat gaullista fins a la seva mort a l’assemblea nacional des del 1963 i al parlament europeu des del 1979, formulà la idea de l’Europa de les pàtries En 1959-62 fou cap de govern Ocupà també els ministeris de justícia 1958-59, de finances 1966-68, d’afers estrangers 1968-69 i de defensa 1969-73 Enfrontat a J Chirac, el 1981 es presentà com a candidat dissident a les presidencials

Estudià a Oxford i fou diputat conservador per South Lanark 1931 Fou secretari de Neville Chamberlain 1937-39, sotssecretari adjunt del Foreign Office 1943-51 i ministre d’afers escocesos fins el 1955 Ministre de relacions amb el Commonwealth 1955-60, fou traspassat al ministeri d’afers estrangers 1960-63 Succeí Harold McMillan com a primer ministre 1963-64 Fou líder del Conservative and Unionist Party 1963-65 En 1970-74 ocupà novament la cartera d’afers estrangers, i des del 1977 fou president del reial institut d’afers internacionals El 1976 publicà una autobiografia

De família minaire, fou líder de l’ala esquerra del partit laborista i contrari al govern de coalició de Winston Churchill Formà part del govern de Clement Attlee com a ministre de sanitat 1945 i aconseguí l’aplicació del pla Beveridge i la nacionalització de la medicina Ministre de treball 1951, aquell mateix any dimití en oposar-se al pressupost favorable al rearmament, i provocà una forta crisi en la unitat del partit Denuncià la política d’Attlee de submissió als EUA El 1954 dimití el seu càrrec al comitè polític, i posteriorment 1959 fou nomenat secretari adjunt