Resultats de la cerca
Es mostren 63 resultats
Marc Pierre de Voyer d’Argenson
Història
Política
Aristòcrata i polític francès.
Comte d’Argenson Després d’exercir des de molt jove diferents càrrecs oficials, es distingí com a ministre de la guerra 1742 amb la reorganització de l’exèrcit i la institució de l’escola militar 1751 Encarregat de les biblioteques, dels teatres, de les acadèmies i de les pensions als escriptors, se sabé guanyar l’amistat de molts Voltaire, Marmontel, i li fou dedicada l’Enciclopèdia 1751
Lleó Gregory
Política
Dret
Polític i advocat.
Es llicencià en dret a la Universitat de Montpelier, i al 1934 començà a exercir a Perpinyà Elegit alcalde de Tuïr el 1947, el 1948 fou elegit senador socialista, càrrec en el qual fou reelegit fins el 1982 President del Consell General dels Pirineus Orientals 1973-82, presidí el comitè departamental d’expansió econòmica dels Pirineus Orientals i el comitè regional de turisme de Llenguadoc-Rosselló
Frantz Fanon
Psiquiatria
Política
Psiquiatre i politicòleg afroamericà.
Estudià medicina a París, i el 1952 començà d’exercir la psiquiatria a Algèria, on s’integrà al Front d’Alliberament Nacional FLN i fou collaborador del seu òrgan d’expressió Políticament, veié els camperols com una veritable força revolucionària en psiquiatria considerà el context social com a determinant de les neurosis Escriví, entre altres obres, Peau noire, masques blancs 1952 i Les damnés de la terre 1961
Artur Mor i Roig
Història
Política
Polític.
A sis anys, emigrà amb la família a l’Argentina i s’establí a San Nicolás de los Arroyos, província de Buenos Aires Hi cursà estudis de dret a la Universitat del Litoral, on es llicencià Dedicat també al periodisme, fou director del periòdic Libertad Ingressà al Partit Radical Més tard, fou diputat, senador i president de la Cambra de Diputats Formà part del govern argentí, en exercir com a ministre de l’Interior durant la presidència del General Lanusse Morí a conseqüència d’un atemptat
oposició
Política
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents.
En els règims de democràcia parlamentària l’oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei o la constitució, o els costums constitucionals, i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l’oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques Quan l’oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada illegal En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort
Joan Llinars i Farell
Història
Militar
Política
Militar i polític.
S'oposà al nomenament anticonstitucional del primer lloctinent de Felip V 1702 i es negà a obeir les ordres del rei d’introduir esmenes a les còpies arxivades a Barcelona del testament de Carles II, fet pel qual fou inhabilitat per a exercir càrrecs públics Fou nomenat cavaller 1706 pel rei arxiduc Carles III Defensà Mataró davant els filipistes Enviat a Viena amb lletres per al rei arxiduc, retornà a la ciutat assetjada maig del 1714, on fou tinent coronel del regiment d’infanteria de Sant Narcís Ferit i detingut en caure Barcelona, restà empresonat fins el 1725
Consejo Nacional del Movimiento
Política
Òrgan polític que durant el franquisme assumí la representació col·legiada del Movimiento.
Institucionalitzat per decret de 31 de juliol de 1939 i anomenat inicialment Consejo Nacional de FET y de las JONS, el seu nom i les seves funcions definitives li foren donades per la llei de Principios del Movimiento Nacional 1958, el foment i la preservació dels quals era la seva missió podia fer suggeriments al govern, àdhuc en forma de proposicions de llei, i exercir el recurs de contrafur Els consejos locales del Movimiento elegien un consejero nacional per província, i el cap de l’estat en designava 40 dels altres 58 consellers llur president era el president del govern,…
Joseph Nye
Política
Politòleg nord-americà.
Doctorat a Harvard 1964, aquest mateix any inicià una carrera acadèmica que el portà a exercir la docència en nombroses universitats i al deganat de la John FKennedy School of Government d’aquesta universitat 1995-2004 Ocupà càrrecs com a assessor en l’administració demòcrata en temes de defensa i de política exterior 1993-95 Principal proponent de l’anomenat “poder tou” soft power amb relació a l’hegemonia nord-americana en oposició a la política de confrontació dels neoconservadors, les seves idees són exposades, entre altres obres, a Power and Interdependence World Politics…
Robert Bourassa
Política
Polític quebequès.
Estudià dret a la Universitat de Mont-real, ciències polítiques i econòmiques a la d’Oxford i dret d’empresa a la de Harvard Fou diputat a l’Assemblea Nacional 1966-1976, ministre de finances 1970 i d’afers intergovernamentals 1971-72, i líder del Partit Liberal del Quebec PLQ entre el 1970 i el 1977 El 1970 es convertí en el primer ministre més jove de la història del Quebec En les eleccions del 1976 fou derrotat pel Partit Quebequès, formació amb plantejaments menys moderats que el PLQ amb relació al fet nacional quebequès, i s’allunyà provisionalment de la política per exercir…
Mercè Pigem i Palmés

Mercè Pigem
Política
Dret
Jurista i política
Llicenciada en dret per la UAB i en dret canònic per la Universitat de Salamanca, i màster en Psiquiatria forense per la Universitat de Barcelona, començà a exercir el 1977 i s'especialitzà en dret de família Ha estat Diputada de la Junta del Collegi d'Advocats de Barcelona, membre de la Societat Catalana d'Advocats de Família i de l'Associació Espanyola d'Advocats de Família, i professora de l'Escola de Pràctica Jurídica de l'ICAB i del màster de Dret de família de la Universitat de Barcelona Afiliada a Convergència Democràtica de Catalunya CDC, és membre del Consell Executiu i…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- Pàgina següent
- Última pàgina