Resultats de la cerca
Es mostren 67 resultats
vanitas
Art
Nom donat a les natures mortes, amb figures o sense, que reflecteixen, mitjançant un simbolisme d’objectes, la dialèctica entre vida (diners, vestits, càrrecs, llibres) i mort (rellotge, calavera, etc).
Utilitzades com a propaganda de les idees contrareformistes de Trento, van adreçades als sentiments més que no pas a la raó Foren conreades primordialment pels pintors castellans i andalusos de la segona generació del s XVII Cal destacar, per la qualitat, els quadres de Valdés Leal per a l’Hospital de la Caridad de Sevilla 1672 i el magnífic Somni del cavaller de Pereda 1655, Academia de San Fernando, Madrid
llibre parroquial
Dret canònic
Llibre on es registren els bateigs, matrimonis i enterraments de cada parròquia.
Creat pel concili de Trento, és el precedent civil Malgrat el seu caràcter parcial i la desaparició o deficient conservació en molts casos, constitueix la font de dades demogràfiques més important per als períodes preestadístics a Europa La seva explotació ha permès un gran desenvolupament de la demografia històrica, sobretot després de la creació de tècniques específiques com la reconstrucció de famílies , ideada pel demògraf francès Louis Henry
llibre d’òbits
Dret canònic
Llibre on hom enregistra les defuncions dels membres de les parròquies.
Hi ha alguns llibres d’òbits o enterraments, com els de la catedral de Vic, que s’iniciaren el 1348 o abans del concili de Trento Però fou aquest concili 1563 el que obligà tots els rectors a tenir aquest llibre, que, juntament amb el de baptismes i de casaments, és anomenat llibre de sagraments , car hi consta si els difunts han rebut el viàtic o l’extremunció
dret canònic
Dret
Dret canònic
Conjunt de normes jurídiques dictades per l’autoritat eclesiàstica amb potestat legislativa, que regulen l’organització de l’Església, les relacions dels fidels amb la jerarquia i determinen els drets i deures dels fidels i dels ministres del culte.
El seu desenvolupament es produí a partir del segle XIII, fonamentant-se en el dret romà, i culminà en el Corpus Iuris Canonici La reunió de grans concilis com el de Trento i el creixement de l’activitat legislativa obligà a una reestructuració i sistematització, que prengué cos amb el Codi de dret canònic El codi vigent actualment fou elaborat per una comissió nomenada per Joan XXIII el 28 de març de 1963, després de la primera sessió del concili II del Vaticà Continuada la tasca per Pau VI, el nou codi fou aprovat per Joan Pau II el 25 de gener de 1983 Consta de 1753 cànons i…
canonge lectoral
Cristianisme
Obtentor de la canongia d’ofici, dita també lectoralia (canonge), creada per Innocenci III, al concili IV del Laterà (1215), en totes les esglésies metropolitanes.
El concili provincial de Lleida del 1229 la instà amb urgència per als Països Catalans, i al principi del s XV existia a totes les diòcesis del país fou instada de nou al concili de Basilea 1431-41 La seva missió era d’instruir els clergues joves i d’explicar la Sagrada Escriptura Pel concili de Trento, els lectorals esdevingueren professors de Sagrada Escriptura dels seminaris havien d’ésser llicenciats o doctors en teologia El concordat espanyol del 1851 suprimí el càrrec de les collegiates i el deixà només a les catedrals, on subsisteix encara, bé que no amb les…
unció dels malalts
Cristianisme
Ritu de les esglésies cristianes, que consisteix a ungir els diversos òrgans dels sentits dels malalts o algunes parts del cos, acompanyant l’acció amb unes pregàries que imploren l’alleujament de la malaltia i la remissió dels pecats.
Coneguda ja pels primers cristians al Nou Testament n'hi ha referències, era considerada una ajuda amb vista a la guarició corporal, símbol de la guarició de l’ànima Des del s X, a Occident, hom n'explica el sentit dins la teologia dels sagraments, i Pere Llombard, que fou el primer a anomenar-la extrema unctio ‘extremunció’, la considerà un dels set sagraments de l’Església, doctrina que fou acceptada pel concili de Trento Entre els ortodoxos coneguda per εψχέλαιον, ‘oli de pregària’ és administrada per set, cinc o tres preveres com a preparació per al viàtic Durant molt de…
pincerna
Història
Coper, càrrec antic de les corts bàrbares i, més tard, d’algunes corts episcopals (Trento, Feltre, etc).
simonia
Història
Dret canònic
Compra i venda de coses sagrades.
El mot prové del pecat de Simó el Mag i suposa una pretensió sobre un bé espiritual gràcia, sagraments, jurisdicció eclesiàstica, prebenda, ordenació, etc en canvi d’un preu temporal diners, presents o altres avantatges, com protecció, recomanació, etc L’Església la considera una profanació i una injúria als béns espirituals i declara nulles totes les nòmines i convencions simoníaques, així com l’exercici del sacerdoci obtingut per simonia Condemnada ja pels concilis d’Orleans 553, 549 i de Clarmont d’Alvèrnia 535, fou un flagell a l’època feudal, amb tot el mercadeig de prebendes, comendes,…
madrigal espiritual
Música
Composició polifònica amb text italià de temàtica religiosa apareguda durant la segona meitat del segle XVI.
El terme madrigal aplicat a textos de caràcter sacre apareix per primera vegada en un llibre editat l’any 1563, un recull antològic de composicions devocionals Musica spirituale Libro primo di canzon e madrigali a cinque voci El madrigal espiritual intentà combinar la pietat religiosa derivada del concili de Trento amb els artificis i els recursos expressius del madrigal profà Estilísticament, la diferència entre ambdós tipus de madrigal és mínima Molt sovint s’arribà a adaptar la música de madrigals profans a textos de caràcter religiós Generalment els textos utilitzats són de…
purgatori
Cristianisme
Segons la teologia catòlica, lloc o estat d’expiació temporal, en el qual les ànimes dels justs, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per culpes mortals ja perdonades, satisfan abans d’ésser admesos definitivament al cel.
Juntament amb el cel i l’infern, és un dels regnes de la ultratomba cristiana Les ànimes que s’hi troben poden ésser ajudades per les pregàries dels fidels i especialment pel sacrifici de la missa La creença en un lloc de purificació per a després de la mort es troba en gairebé totes les religions antigues, especialment en les indogermàniques El parsisme Iran afirma que els morts resten purificats després de romandre dotze hores en el corrent de foc Dinur Plató parla d’un lloc de purificació en el qual els morts fan penitència de llurs transgressions Fedó Virgili és el testimoni més…