Resultats de la cerca

Antigament formava un sol llibre amb l' antifonari més tard fou desglossat en el gradual o cantatorium , l’antifonari o liber antiphonarius , el tonari i el responser responsoriale A partir del segle X començà a tenir notació musical El responser més utilitzat modernament és el de ritu monàstic, compilat i imprès a Solesmes l’any 1896

La preparació d’una dissonància acostuma a estar lligada amb la seva percussió i sol tenir una durada similar a aquesta La preparació d’una 7a o d’un retard suavitza el seu efecte dissonant Preparació © Fototecacat/ Jesús Alises

La resolució té lloc sobre el mateix acord en què es produeix la dissonància quan aquesta té un origen contrapuntístic retard, appoggiatura I té lloc sobre el següent acord en què es produeix la dissonància quan aquesta té un origen harmònic 7a, 9a, etc D’altra banda, la resolució pot ser indirecta quan la nota consonant apareix en una altra veu diferent de la que percudia la dissonància, anticipada quan apareix abans que es produeixi el canvi d’acord pertinent o diferida quan la resolució no segueix de manera immediata la dissonància

Aquesta alteració pot ser brusca, si prové d’un canvi de medi per exemple, el pas d’aire a aigua, o gradual, si és resultat d’un canvi de característiques d’un mateix medi provocat, per exemple, per una variació de temperatura La nova direcció de propagació és donada per la llei de Snell de la refracció En el cas d’un canvi de medi, hi ha un cert angle d’incidència sobre la superfície separadora dels dos medis que dona lloc a una nova direcció de propagació tangent a la superfície En aquest cas es parla d’angle crític o límit, i de reflexió total

Documentat per primera vegada al segle X en els escrits d’Avicenna i al-Farabi, sol designar dos tipus bàsics d’instruments l’un, amb caixa de ressonància -generalment de fusta- de forma piriforme amb mànec llarg i estret i l’altre, amb la caixa de ressonància travessada per una pica que per un extrem fa de mànec i per l’altre de punt de suport Tant l’un com l’altre es toquen gairebé sempre amb l’instrument en posició vertical recolzat sobre els genolls El nombre de cordes és força variable -generalment entre una i quatre- i el mànec pot ser amb trasts o sense Molt estès per tot el nord d’…

Aquesta pràctica era molt habitual en l’Antiguitat Egipte, Grècia, Bizanci, etc, especialment en cultures sense escriptura musical, en les quals la quironomia servia com a indicació o recordatori d’aspectes bàsics de l’entonació i el ritme Els neumes de la notació quironòmica pretenien imitar els moviments de les mans del director També s’han utilitzat recursos quironòmics per motius purament didàctics És el cas de la mà de Guido i altres sistemes relacionats amb la solmització com l’anomenat fonomímia En un sentit ampli, es podria dir que tots els gestos que fa un director modern indicació…

Asseguts, generalment, l’un al costat de l’altre, cada intèrpret té assignat un determinat registre de l’instrument normalment, un intèrpret el registre agut i l’altre el greu El fet que tots dos toquin un mateix instrument fa dubtar alguns que es tracti d’autèntica música de cambra -cosa que no sol passar amb la música per a dos pianos- Amb l’èxit i la gran difusió que el piano experimentà al final del segle XVIII i durant tot el XIX, molts compositors escriviren obres per a piano a quatre mans Cal destacar-ne WA Mozart sonates KV 497 i 521, F Schubert Fantasia en fa m , D 940, R Schumann…

Divideix, per tant, l’octava en vint-i-quatre parts iguals en el cas d’un sistema d’afinació de temprament igual Entre totes les possibilitats d’utilització musical dels microtons, la dels quarts de to és probablement la més freqüent microtonalitat S’han ideat diversos signes per a la notació dels quarts de to Els més emprats són transformacions dels habituals signes de sostingut i bemoll, als quals s’afegeix una petita fletxa ascendent o descendent o dels quals s’elimina un dels traços verticals

La tècnica oposada, en què es baten totes les cordes alhora, es coneix com a rasgueado Aquestes dues tècniques bàsiques s’utilitzaren alternativament en les obres dels guitarristes del Barroc, els quals desenvoluparen el puntejat en la guitarra de cinc ordres Fou considerat una derivació de la tècnica del llaüt, però a partir del segle XVIII es convertí en l’estil propi de la guitarra Aplicada als instruments d’arc, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- s’anomena pizzicato

Consegüentment, en el preclassicisme s’hi encabeixen un ampli reguitzell de compositors, com L Vinci, JA Hasse o GB Pergolesi, però també els que cultivaren l' estil galant , com D Scarlatti o A Soler, i l' empfindsamer stil 'estil sentimental', empfindsamkeit , com CPE Bach Segons el parer d’altres musicòlegs, però, el terme és equivalent a classicisme primerenc, present en els primers compositors esmentats