Resultats de la cerca
Es mostren 583 resultats
intermezzo
Música
Òpera còmica breu, sovint d’argument realista i ambient popular, que hom representava entre els actes d’una opera seria
.
Al s XVIII adquirí importància amb La serva padrona de Pergolesi 1733, que hom considera l’origen de l’òpera bufa napolitana
intermezzo
Música
En el teatre musical del segle XVIII, obra de caràcter còmic que s’interpretava entre els actes d’una opera seria.
Entre les formes afins hi ha la burletta i la farsa Generalment constava de dues o tres parts, cadascuna de les quals contenia una o dues àries -quasi sempre en forma da capo i separades per recitatius- i un duet final Aquestes parts eren recollides al final del llibret de l' opera seria que complementaven, sense constituir un espectacle per elles mateixes Fou una derivació de l' intermedio dels segles XVI i XVII, terme que es mantingué com a sinònim al llarg de la primera meitat del XVIII, i de les scene buffe del XVII, difoses sobretot a Nàpols, quan aquestes se separaren de l' opera seria…
producció
Música
Terme amb el qual hom designa la posada en escena d’una òpera amb un plantejament unitari i coherent de tots els elements que la componen.
Concepte molt modern, de fet no apareix a l’òpera fins molt avançat el segle XIX Fou a mitjan segle XX que els aspectes visuals adquiriren una autèntica rellevància, gràcies a Edward Gordon Craig 1872-1966 i Adolphe Appia 1862-1928, amb la seva anàlisi de les òperes de Wagner El salt qualitatiu fonamental el donà Wieland Wagner 1917-1966, net del compositor, el qual introduí un estil de representació essencialment simbolista L’espai escènic s’estructurava a partir d’una forma matriu, sovint monumental, que semblava flotar en l’univers una figura ellíptica inclinada a L’Anell del…
escola napolitana
Música
Nom que hom dóna al grup de compositors del segle XVIII nascuts o actius al regne de Nàpols, gairebé exclusivament dedicats a l’òpera i a l’oratori i caracteritzats pel fet d’haver creat un estil que acabà essent general en l’òpera italiana d’aquell segle.
Hom en considera iniciadors Francesco Provenzale i Alessandro Scarlatti aquest introduí diverses convencions, com l’obertura en tres temps, l’ària da capo , etc, que configuraren l' opera seria Un segon corrent dins l’escola napolitana és l’òpera bufa, nascuda de l'intermezzo les seves característiques pervisqueren fins ben entrat el s XIX Gairebé tots els autors de l’escola conrearen tots dos gèneres Es destacaren especialment, després d’AScarlatti, NPorpora, FFeo, LLeo, NLogroscino, GBPergolesi, NJommelli, TTraetta, PGuglielmi, NPiccini, ASacchini, GTritto i, sobretot,…
entrée
Música
Dansa amb caràcter pantomímic inclosa en el ballet de cour francès del segle XVII i en l'opéra-ballet del XVIII.
Així com els récits separaven el ballet en actes, les entrées separaven els actes en escenes El terme entrée també apareix al final del segle XVII en la suite instrumental per a designar una peça que imitava l’estil de les entrées de l' opéra-ballet o, com a sinònim d’obertura o preludi, per a designar la peça amb la qual començava entrada
obertura
Música
Peça musical breu per a orquestra, que fa d’introducció a una obra més extensa, generalment vocal (òpera, oratori, etc).
Aparegué en l’òpera de l’escola veneciana s XVII en forma binària un temps lent i un altre allegro Aquest model passà a França per obra de Lulli, i formà l’anomenada obertura francesa , on la part allegro era un fugat i després tornava el temps lent del principi A Itàlia adquirí forma ternària allegro-adagio-allegro i contribuí a la formació de la simfonia, nom amb el qual hom anomenà sovint l’obertura fins al s XIX Són especialment cèlebres les de Mozart, Rossini, Weber, Beethoven, Gluck, etc També n'hi ha, al s XIX, d’escrites com a peces de concert, com les de Mendelssohn
cabaletta
Música
Ària d’òpera, curta, de ritme viu i sovint amb variacions, situada al final d’una ària, duet o concertant i que clou generalment una escena.
Forma freqüent en l’òpera italiana del s XIX, n'és un dels exemples més característics “Di quella pira”, d' Il Trovatore , de G Verdi
suite
Música
Successió de fragments instrumentals extrets d’una obra més extensa, generalment un ballet o una òpera.
Simultàniament a la suite de danses vegeu la primera accepció de suite , a mitjan segle XVII aparegué la pràctica de configurar suites reunint extractes d’obres escèniques, especialment de ballets i òperes el cas de JB Lully fou paradigmàtic Danses i àries d’una o diverses obres -en la mateixa tonalitat- eren agrupades i precedides moltes vegades d’una obertura a l’estil francès Durant la segona meitat del segle XIX i al llarg del XX la suite d’extractes ressorgí es tractava d’una selecció de fragments de música incidental, ballet o òpera -realitzada pel mateix autor o per una…
opereta
Música
Inicialment i sobretot a França, aquest terme serví per a designar una òpera breu.
Al segle XIX, però, designà les opéras-comiques especialment concebudes com a espectacles lleugers, on la música sovint -però no sempre- estava relacionada amb els balls de moda del moment J Offenbach fou el primer compositor francès que dedicà explícitament algunes opéras-comiques a temes d’una notable frivolitat argumental, arran de la inauguració del seu Théâtre des Bouffes Parisiens, amb motiu de l’Exposició Universal de París 1855 El gènere entusiasmà molts dels visitants de l’Exposició i conegué una gran difusió a través dels grans èxits de les paròdies d’Offenbach Orphée aux Enfers ,…