Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
enric
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda d’or del regnat d’Enric IV de Castella equivalent a la dobla
.
Tenia un pes de 4,55 g i llei de 23 3/4 quirats Des del principi del regnat fins al 1471 fou batuda amb la figura sedent del rei a l’anvers i castells i lleons al revers enrique viejo Després fou anomenada enrique nuevo o castellano i duia a l’anvers un castell i al revers un lleó
dobla
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda castellana d’or de pes i llei (23 3/4 quirats) similars a l’almohade, iniciada, probablement, per Ferran III (1230-52).
En temps de Joan II 1406-54 la seva llei fou rebaixada a 18 quirats en un intent de fer una moneda menys costosa Sota els regnats d’Enric IV i dels Reis Catòlics la moneda d’or tornà al pes i la llei inicials de la dobla, però hom li donà els noms d' enrique, castellano o medio excelente
bandúrria
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de corda pinçada usat, en les seves diverses formes, des de l’Edat Mitjana.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec Actualment consisteix en una caixa de ressonància piriforme amb una boca oval o rodona, amb el fons pla com les guitarres El mànec disposa d’un batedor amb trasts fixos d’alpaca i un claviller que suporta un joc de clavilles amb sistema de cargol sens fi La longitud total de l’instrument és d’uns 60 cm Les cordes, en nombre de dotze sis dobles cordes o ordres, són fixades a un cordal i alçades per un pont pla Normalment es toquen amb l’ajut d’un plectre El nom de bandúrria prové del llatí tardà pandurium , i…
tible
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble, amb un paper principal, juntament amb la tenora, en la cobla.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de doble llengüeta i tub cònic El tible és una evolució, a causa del seu ús popular, de les antigues xeremies, i té com a avantpassats directes les tarotes emprades en les cobles primitives La seva forma actual, tant en el disseny interior com en el sistema de claus, data de l’època de la incorporació de la tenora en la cobla, a partir de mitjan segle XIX El tible consisteix en un tub cònic de fusta dura, normalment de ginjoler, d’uns 60 cm de llargada, que s’eixampla gradualment i acaba en un pavelló acampanat, d’uns 7,5 cm de diàmetre…
lexicografia
Lingüística i sociolingüística
Art de compondre lèxics o diccionaris.
L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum , de Joan Esteve 1489, i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s XIX Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija a partir de la de Gabriel Busa, 1507 i el Vocabulario del humanista , de Llorenç Palmireno 1569, castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis 1575, d’Onofre Pau, que se n'…
diccionari
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Recopilació dels mots d’una llengua dels quals es donen diverses informacions (definició, equivalència, exemples, etc.).
Estructura dels diccionaris Generalment, els diccionaris contenen tres parts els preliminars en els quals consten el pròleg, la introducció i les instruccions d’ús, entre d’altres, el cos del diccionari pròpiament dit i els finals que solen contenir informació complementària La tècnica i el mètode d’elaboració de diccionaris és anomenada lexicografia Abans de l’aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació, i mentre el suport gairebé exclusiu dels diccionaris fou, com en la major part de la producció escrita, el paper especialment en forma de llibre, l’ordenació dominant de…
història del dret
Historiografia catalana
La historiografia jurídica fa referència a les obres i els autors que estudien la història del dret.
També s’hi han d’incloure llibres sobre institucions de dret públic i privat Malgrat que a Catalunya hi ha una llarga tradició medieval de comentar els Usatges Jaume de Montjuïc, Narcís de Santdionís, Jaume Marquilles, etc, la historiografia jurídica catalana té els seus inicis al llarg dels s XVI i XVII Els primers historiadors del dret català Davant del perill inqüestionable que representà l’involucionisme de la monarquia castellana contra les institucions catalanes, diferents autors estudiaren algunes de les principals institucions públiques que han configurat l’essència jurídica del país…
diplomatari
Historiografia catalana
Edició diplomàtica d’actes jurídics d’una mateixa cancelleria o d’un mateix autor, o bé pertanyents a una mateixa persona física o moral, una mateixa localitat, una mateixa regió o un mateix objecte, segons la definició que en fa la Comissió Internacional de Diplomàtica.
Desenvolupament enciclopèdic Però a diferència dels cartularis, el criteri de selecció dels documents és donat pels investigadors en funció del seu tema d’estudi També són anomenats colleccions de documents o colleccions diplomàtiques Sobre els diplomataris de caràcter general i de regnats publicats a Catalunya, resulta indispensable la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón CODOIN, iniciada per Pròsper de Bofarull l’any 1847, i que amb interrupcions es continuà fins el 1982, en la qual es publicaren en conjunt una vintena de diplomataris Les principals…
guitarra
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de corda pinçada.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany a la família dels llaüts amb mànec El mot guitarra ha estat aplicat a un ampli ventall d’instruments amb morfologies semblants La guitarra moderna té sis cordes, caixa de ressonància en forma de vuit, i fons pla que es prolonga en un mànec amb trasts Sempre ha estat present, tant en la música popular com en la música culta, i ha esdevingut un instrument de concert reconegut internacionalment amb un ampli repertori Morfologia i tècnica La caixa de ressonància de la guitarra és formada per la tapa harmònica i el fons -peces…
català
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l’occità; pròpia dels Països Catalans.
Parlants i domini Parlada actualment als Països Catalans, inclosa la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, no ho és, tanmateix, com a primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i de la Fenolleda ni a les de llengua castellana de l’W i del S dels País Valencià Alt Millars, Alt Palància, Serrans, Racó, Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, Plana d’Utiel, Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà —llevat del poble del Pou Blanc, de parla catalana— i Baix Segura i als pobles d’Olocau del Rei Ports, de Veo Plana Alta i de…