Resultats de la cerca

Dant, a la Divina Comèdia , en féu el primer cercle de l’infern i hi situà els grans esperits de l’antiguitat

A l’edat mitjana contribuí a la formació de la llengua literària italiana anomenada toscana gràcies principalment a l’obra de Dant, de Boccaccio i de Petrarca Ha estat la base principal damunt la qual ha estat construït l’italià actual italià

De la interpretació errònia d’uns versos de Dant, Luigi da Porto, en una relació seva, en féu la família veronesa dels Capuleto, adversària dels Montecchi montescs, la qual cosa serví a Shakespeare d’inspiració per a la seva obra Romeo i Julieta

El nom li fou donat per Dant De vulgari eloquentia i es justifica tant per l’origen de molts dels seus poetes com pel llenguatge, bàsicament sicilià, bé que ennoblit per la influència de les cultures provençal i llatina Són notables Odo della Colonne, Guido delle Colonne, Pietro delle Vigna, Giacomino Pugliese, Iacopo d’Aquino, etc Llur poesia, si bé no manca de motius personals, s’inspira en la lírica provençal, tant en la forma com en el contingut temàtica de l’amor cortès

Tot i que solen ésser líriques, les èglogues poden incloure una possible interpretació dramàtica, car sovint es desenvolupen en forma de diàleg Els exemples més interessants de la poesia antiga són els Idillis pastorals de Teòcrit i les Bucòliques de Virgili Conrearen aquest gènere Dant, Boccaccio i Petrarca, que prenunciaven d’alguna manera les tendències renaixentistes El Renaixement fou l’època de gran difusió del gènere, en les seves variants lírica i dramàtica el conrearen Ronsard, Poliziano, Juan del Encina, Lucas Fernández i Gil Vicente Als s XVI i XVII compongueren…

Quant a Catalunya, a partir del s XIII, a part els contactes directes in situ , hi hagué relacions culturals, com ho palesa l’existència de diverses traduccions medievals d’obres de Boccaccio, Dant i LBAlberti i, així mateix, la influència directa de corrents literaris italians en els escriptors catalans La impressió que fa, en observar el lèxic, és que, a la darreria del s XIV i durant tot el XV, el català s’obre als italianismes atillat, artesà, brúixola, carícia, embossada, esquif, macarró i molts més Són manlleus que pertanyen a totes les esferes del vocabulari en especial…

Originat en manifestacions folklòriques o en cultes religiosos, constituí de seguida una tradició de temes i de situacions fixos, bastant uniformes Rastrejable en Homer i en la comèdia àtica i nova, es desenvolupà a Sicília, especialment durant l’època hellenística, per la inclinació a idealitzar la vida campestre com a fita de la felicitat Entre els precursors del veritable gènere literari cal citar Ànise de Tègea, Nícils, Mnasalques, Filetes de Cos, Dosiades de Creta, Callímac, etc, però Teòcrit segle III aC n'és el representant de més relleu, imitat tenaçment i projectat fins avui El…

Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més ampli i extens, que pot abraçar tota una obra, i en la seva finalitat, que no és inicialment estètica, sinó que amaga una intenció sovint didàctica o moral L’allegoria, abundant a totes les literatures primitives, constituí una de les fórmules freqüents als llibres de la Bíblia i a la tradició grega i llatina i, recollida pel cristianisme, desembocà a l’edat mitjana en un sistema coherent i tancat d’imatges i representacions —en són exemple el Roman de la Rose , les construccions allegòriques de Ramon Llull o la Divina Comèdia de …

Els principals membres del grup exposaren l’any 1849 afegint a llurs signatures el monograma comú PRB Partint del mateix criteri de revaloració de la pintura italiana anterior a Rafael que havien defensat abans els natzarens alemanys, els caracteritzà una concepció sincera de l’art, un fort medievalisme literari i cristià —que els portà a la pintura d’història— i sovint una certa preocupació social Estilísticament els caracteritzà un detallisme minuciós, una aproximació constant a la natura —sense, però, conrear gaire el paisatge pur— i un resultat decorativista, posat tot al servei d’un alt…

Les cosmogonies de les diverses religions Xina, Egipte, Israel solen començar amb la separació inicial i física entre el cel i la Terra i atribueixen a la realitat del cel físic tota una sèrie de prerrogatives teològiques és l’estada dels déus, que moltes vegades personifiquen les forces de l’atmosfera déu del llamp, déu de la pluja, etc, és el lloc dels esperits, que, d’acord amb llur puresa o amb llur proximitat a Déu, habiten en una sèrie de cels escalonats hinduisme, budisme, antics mexicans, judaisme, i, quan l’evolució religiosa ha arribat a la creença en la immortalitat individual de l…