Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
vicari general
Història
Representant dels ducs sicilians a Atenes i Neopàtria i cap executiu, civil i militar amb residència efectiva a Tebes, capital dels ducats.
En competència amb el mariscal, el vicari restà com el més important Són coneguts Berenguer Estanyol 1312-17, Alfons Frederic 1317-30 i 1335-38, Nicolau Llança 1331-35, Ramon Bernat de Sarbou 1354-56, Jaume Frederic 1356-59, Gonçal Ximenes d’Arenós 1358-59, Mateu de Montcada 1359-62 lloctinent seu Pere Despo, mort el 1362, i, de fet, Roger de Lloria, 1362-67, Roger de Lloria 1367-70, Mateu de Peralta 1370-74, Lluís Frederic 1375-80, Felip Dalmau de Rocabertí 1381-88 lloctinents Ramon de Vilanova, 1382-86, i Pere de Pau, 1386-88 i Bernat de Cornellà 1386 El rei Martí I de Catalunya-Aragó, amb…
canceller
Signatura del primer canceller reial conegut, Berenguer de Palou, document de Jaume I del 1218
© Fototeca.cat
Política
Història
Dret constitucional
Títol de determinats alts funcionaris o ministres a diverses corts o estats.
Com a funcionari encarregat de la correspondència i de l’arxiu reials o papals, té el seu antecedent en la burocràcia romana, sobretot la del Baix Imperi A través de la cúria papal, on l’ofici pot ésser rastrejat des del segle V, les seves funcions passaren a l’organització estatal carolíngia, generalment en mans d’alts personatges eclesiàstics de la cort, encarregats de segellar i de garantir les cartes reials l’arquebisbe de Reims, a França el de Magúncia, a l’imperi Germànic L’organització de les cancelleries com a ram de l’administració és posterior i sorgeix com a imitació de la…
cluniacenc
Religió
Monjo de l’abadia de Cluny, iniciadora de la gran reforma monàstica que porta el seu nom, o dels monestirs de la congregació cluniacenca, avui desapareguda.
Popularment, els cluniacencs han estat coneguts amb el nom de monjos negres La reforma cluniacenca presentava els ideals de llibertat, culte litúrgic i centralització, i produí un gran impacte a tot Europa A la fi del segle X hi havia 37 monestirs agregats a la congregació de Cluny , i a començament del segle XII hom en donava la xifra de dos mil Aquest moviment d’adhesió, tanmateix, no fou sempre espontani, i els zelosos “monjos negres” empraren la coacció més d’una vegada A partir del 1156 la congregació entrà en un període de crisis i de successives reformes, fins que es disgregà del tot…
oratòria
Literatura
Art d’expressar-se, de parlar en públic (en una reunió, en una assemblea), en tant que és estudiada en la seva actuació pràctica, en les seves manifestacions històriques, en la seva evolució a través d’èpoques determinades en diversos pobles o en els diversos oradors.
A l’antiguitat clàssica, a Grècia es desenvolupà aviat, relacionada amb l’estructura de la polis, amb les assemblees lliures i els tribunals populars Els primers testimonis indirectes es troben en les obres dels historiadors del segle V aC Heròdot i, sobretot, Tucídides, que intercalen discursos en les seves descripcions Posteriorment, mentre Lísies, amb la seva sobrietat, fixa l’oratòria judicial, Isòcrates, Demòstenes i Èsquines abracen amb llur activitat tots els gèneres oratoris, en creen els models definitius i posen les bases de la futura gran eloqüència romana Encara apareix, però, la…
humanisme
Erasme , retrat que féu el pintor Hans Holbein, el Jove (1497-1543), de l’humanista holandès
© Corel Professional Photos
Història
Literatura
Mot que, en sentit propi, designa el fet històric del renovellament dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana del s. XIV i s’imposà per tot Europa els dos següents, contemporàniament a una nova valoració de l’home i del seu paper en el món: el Renaixement.
L’any 1428, el florentí Leonardo Bruni compongué una oració fúnebre per a Nanni degli Strozzi on apareix, en un context revelador, la paraula humanitas , la història i el sentit de la qual constitueixen una dada imprescindible per a la comprensió de l’humanisme renaixentista Humanitas és un mot llatí que tradueix el grec φιλανϕρωπια, que significa ‘amor a la condició humana’ i que fou usat per primera vegada per Èsquil, que l’aplicà a la benevolència de Prometeu envers els homes A l’època hellenística i romana era una qualitat desitjable en un monarca, i sant Pau l’atribuïa a Crist El llatí…