Resultats de la cerca

El principi fonamental de l’arianisme fou l’afirmació de la unicitat i de la transcendència de Déu Per Déu, Ari entenia el Pare i, en conseqüència, el Fill necessàriament era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació, puix que el món contingent no pot establir contacte directe amb Ell Aquesta doctrina, fonamentada en equívocs lingüístics, era destinada a tenir èxit més a Orient que no pas a Occident entre els mateixos bisbes, perquè l’episcopat, com a classe, havia pres una actitud teològica determinada pels interessos polítics Hi hagué…

Els semiarians hi oposaren el terme homoioúsios “semblant en la substància” arianisme

Els anomeus anomenats també aecians defensaven que entre el Pare i el Fill hi havia una dissimilitud completa Els seus caps foren Aeci i Eunomi

Durant els tres primers segles hom troba un subordinacionisme ortodox en la majoria dels pares Justí, Ireneu, Climent d’Alexandria i, sobretot, Orígenes, que postulen una generació pretemporal del Logos, per influència del gnosticisme, que feia infranquejable el pont entre la divinitat i la creació, i per temor a comprometre el monoteisme Una forma explícita fou defensada per Ari, que afirmà la creaturitat del Fill arianisme, i des d’aleshores fou l’element bàsic de totes les doctrines antitrinitàries antitrinitari Atacat per Atanasi, fou condemnat al concili de Nicea 325 Al…

Els gots procedien probablement del sud de Suècia, des d’on travessaren la mar Bàltica i s’establiren a la conca baixa del Vístula Remuntant aquest riu vers l’any 150 davallaren pel Dnièster i s’installaren vers l’any 230 en una gran zona del nord de la mar Negra, on es dividiren en ostrogots, o gots de l’est, a llevant del Dnièster, i visigots, o gots de l’oest, a ponent del mateix riu, i formaren dos pobles diferents, bé que estretament emparentats En contacte amb l’Orient romà, es convertiren a l’arianisme segle IV el seu bisbe Úlfila ideà llavors un alfabet i traduí la Bíblia…

Se centrava en el mot homoioúsios gr ' 'mοιοýσιοέ per indicar que el Fill era d’una natura ‘semblant’ al Pare, bé que no hi hagué mai unanimitat en la formulació d’aquesta semblança “en tot”, “en la voluntat”, “segons l’Escriptura”, etc

Suposa sempre un cos de doctrina mantingut amb autoritat dins una religió contra la qual l’heretge es rebella Des del segle II el cristianisme tenia ja el desig de mantenir un ensenyament incontaminat i hom hi establí criteris per a detectar les desviacions els pares apostòlics apellaven, en aquest sentit, als profetes i als apòstols posteriorment, els concilis esdevingueren l’instrument per definir l’ortodòxia i condemnar les heretgies Entre les nombroses heretgies amb les quals hagué d’enfrontar-se el cristianisme durant els primers segles, cal fer esment del docetisme, marcionisme,…

Aquesta doctrina nasqué de la catequesi prebaptismal i mistagògica, de l’apologètica i de la polèmica antiherètica, particularment de la necessitat de precisar la doctrina trinitària, la cristològica i la pneumatològica, i de l’exposició ordinària de la Bíblia com a part essencial de la litúrgia i de l’exposició de temes ascètics Basada en les Escriptures i en el símbol de la fe, més que del desig de crear sistemes teològics els teòlegs pròpiament dits, com Orígenes o Agustí, són relativament rars, parteix de les necessitats de la conservació de la fe i d’unes obligacions missioneres i…

Part integrant de la litúrgia del baptisme, era lliurat als catecúmens traditio symboli per ésser après i recitat davant el bisbe redditio symboli Les múltiples fórmules pròpies de cada Església s’unificaren vers el segle IV La litúrgia n’ha mantingudes tres el símbol dels apòstols potser ja del segle II, propi de Roma, conservat en el baptisme a Occident i que ha esdevingut una oració popular entre els fidels Crec en un Déu el símbol nicenoconstantinopolità 325-381 —reflex de les lluites trinitàries i cristològiques—, que és la fórmula baptismal oriental, que a partir del segle V entrà…

Aquest concepte, explicat en els escrits paulins els sinòptics parlen del misteri del regne de Déu sense fer cap aclariment, té, en el Nou Testament, una plena autonomia i peculiaritat no és en relació amb l’antic misteri cultual, pren un significat escatològic i manté relació amb l’esdeveniment històric La tradició patrística, en general, presenta el misteri com la mateixa realitat divina, personal, la qual es comunica, per gràcia, a l’home creient i transforma radicalment el seu ésser creat Dins aquest context, el misteri és fonamentalment Déu, i ho és eternament fins i tot quan l’home l’…