Resultats de la cerca

El model més conegut consistia en un cercle de metall que era sostingut amb una anella a la seva part superior i que era mantingut en el pla de la vertical de l’astre observat En dirigir l’alidada que girava a l’entorn del seu centre vers l’astre, una escala graduada situada al cantell del cercle donava el valor de l’altura de l’astre L’astrolabi sembla que era conegut dels egipcis al segle III aC encara d’altres n'atribueixen la invenció a Hiparc segle II aC En qualsevol cas fou Ptolemeu segle II dC qui el descriví en l' Almagest , perfeccionant-lo i diferenciant-lo de les altres …

Els primers tipus donaven l’altura de l’astre observat, però al segle XVI fou modificada la graduació i donaven directament la distància zenital D’altra banda, en una de les seves cares acostumava a portar una taula de declinacions del Sol

Un cronògraf anota automàticament l’hora de pas de l’estel per 20 distàncies zenitals simètriques de la de 30°

Consisteix en un prisma de vidre, situat davant una ullera, i un horitzó artificial de mercuri, situat davant i a la part inferior del prisma N'hi ha dos tipus el de 60° prisma equilàter i el de 45° El de 60° el més conegut és disposat, pel seu ús, horitzontalment, encarat a la vertical d’un estel, de forma que l’observador vegi alhora, a través de la ullera, l’estel i la seva imatge reflectida a l’horitzó artificial El moment que coincideixen les dues imatges, la distància zenital és de 30° i hom anota llavors l’hora De les observacions amb l’astrolabi de prisma hom dedueix,…

A 45° de l’anella de suspensió hi havia un forat pel qual, en observar l’altura d’un astre, els raig d’aquest arribaven a la cara interior on hi havia una graduació de 0 a 90, que corresponia a 180° hom hi llegia l’altura de l’astre Fou poc usat i poc precís

El primer exemple conegut procedeix dels Libros del Saber de Astronomía del rei castellà Alfons X, on es descriu un astrolabi de moviment automàtic regulat pel flux del mercuri dins un circuit tancat El rellotge alfonsí incorpora també un rudimentari sistema de soneria

La determinació del pas de certs estels pel meridià d’un lloc és emprada per a efectuar determinacions horàries i també per a resoldre problemes d’astronomia de posició Els instruments que hom fa servir per a efectuar aquesta determinació són principalment la ullera de passos o ullera meridiana i l' astrolabi

Consistia en una barra d’aproximadament un metre de llargària, al llarg de la qual es podia desplaçar una barra petita més tard dues, tres i fins i tot quatre d’uns 70 cm, perpendicularment a la primera Per al càlcul de l’altura d’un estel, hom dirigia dues visuals que havien de passar pels extrems de les barres petites i arribar a l’estel i a l’horitzó, respectivament Tot i ésser menys precís que el quadrant o l' astrolabi nàutics, fou molt emprat, especialment al s XVI, pels navegants

El tipus més primitiu i elemental, que substituí el gnòmon, era format per un o dos cercles i només podia ésser usat per a observar el moviment del Sol fou usat per Eratòstenes s III aC per a calcular l’altura meridiana del Sol, la inclinació del pla de l’eclíptica, els punts equinoccials i la durada de l’any tròpic Hiparc s II aC usà armilles més perfeccionades, amb més anells, un dels quals fix en el pla del meridià i un altre en el pla de l’eclíptica, i aparegué així un altre tipus d’aparell l’esfera armillar zodiacal Ptolemeu s II dC anomenà un tipus d’armilla portàtil…

Els seus complements matemàtics són, d’una banda, la mecànica celeste i, en general, tota l' astronomia teòrica i, de l’altra, el que hom designa com a astronomia esfèrica L’astrometria no s’ocupa de la distància a què es troben els astres, sinó de la direcció en què són observats, la qual cosa permet d’usar la projecció de llur posició real en una esfera ideal, l’esfera celeste, en la qual són representats tots els sistemes de coordenades Combinant aquestes amb les coordenades geogràfiques mesurades damunt l' esfera terrestre , representació també ideal de la Terra, hom podrà obtenir la…