Resultats de la cerca
Es mostren 340 resultats
breu
Cristianisme
Document pontifici (dit també breu pontifici), menys solemne que la butlla.
Se'n distingeix per caràcters interns i externs el color més blanc i més fi del pergamí, l’escriptura que canvia segons l’ús del temps, el segell de cera, primer amb l’empremta de l’anell del pescador i, a partir del 1842, de tinta vermella El text comença amb el nom del papa seguit de l’ordinal i va datat al final per l’estil de la Circumcisió o modern La butlla tracta de matèria de fe o d’interès general el breu, d’afers polítics o administratius, de nomenaments i concessions gracioses o de llicències de caràcter individual El breu més antic és de Bonifaci IX 1390…
breu
Gramàtica
Signe en forma de semicercle obert per dalt (˘) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en els quals indica vocal o síl·laba breu, en l’ortografia d’alguns idiomes i en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica.
breu
Música
En la notació proporcional de la polifonia dels ss XIII-XV, equival a la meitat o a la tercera part del valor de la llarga, segons que el ritme sigui, respectivament, binari o ternari.
En l’evolució posterior de la notació ha rebut el nom de quadrada
breu
Música
En el cant pla, figura de nota plena o buida, de forma quadrada i sense pal, el valor de la qual equival a la unitat rítmica de mesura.
breu
Esoterisme
Escrit que algunes persones porten elles mateixes o posen damunt els animals i al qual hom atribueix un poder màgic.
comissari del Breu Apostòlic
Cristianisme
Comissari o jutge eclesiàstic a qui corresponia la jurisdicció sobre eclesiàstics i persones exemptes dels bisbat de Barcelona i de Girona prevista per un breu pontifici de Climent VII (1525); el càrrec fou vinculat al bisbe de Girona (Tribunal del Comissari del Breu Apostòlic).
appoggiatura
Appoggiatura breu, a dalt, i appogiatura llarga, a sota
© fototeca.cat
Música
Nota d’ornament que hom fa sentir abans d’una d’important i que, tot reforçant el temps en el qual sona, dona un relleu particular a la nota esperada i substituïda, que arriba més tard i constitueix la resolució de l’appoggiatura si aquesta, com en la major part dels casos, ha creat una dissonància.
Inicialment no era escrita a les partitures, i hom deixava llibertat a l’intèrpret entès, o bé era indicada amb una varietat de senyals ratlletes, creus, notes més petites que es prestava a confusió Des de la segona meitat del segle XVIII començà d’imposar-se el costum de representar-la amb una nota més petita que les altres i de distingir la breu de la llarga quant a la duració barrant amb una ratlla petita la cua de la noteta de la breu No tota appoggiatura , però, cal trobar-la indicada d’una forma especial moltes són escrites amb notes normals i amb llur valor…