Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
concertino
Música
A partir del Romanticisme, obra concertant per a un o més instruments solistes, de dimensions més reduïdes que el concert, generalment d’un sol moviment.
En la música alemanya es coneix també amb el nom de konzertstück literalment, ’peça de concert' CM Weber fou el primer a conrear aquest gènere El seu Concertino per a clarinet i orquestra en mi♭ M n’és un bon exemple Al segle XX, compositors com F Busoni, D Milhaud o W Piston han escrit obres d’aquestes característiques
concertino
Música
En el concerto grosso, grup d’instruments solistes que s’oposava a un conjunt instrumental més nombrós, anomenat tutti o ripieno.
concertino
Música
Nom amb què és conegut, especialment a partir del segle XIX, el primer violí de l’orquestra, responsable de coordinar la secció de corda i de supervisar l’afinació de l’orquestra i la interpretació dels passatges per a violí solista.
Pot esdevenir collaborador, o substitut en determinades circumstàncies, del director d’orquestra
concertino
Música
Músic solista principal d’un grup d’instruments en una orquestra o banda, i sobretot el violinista primer.
concertino
Música
Part d’una orquestra, formada per un petit grup de solistes que alterna amb el tutti
o ripieno
, característic del concerto grosso
.
concerto grosso
Música
Forma musical en la qual els instruments o les veus rivalitzen a executar cadascun una part important que pot ésser considerada com a principal.
L’orquestra és dividida en dos grups d’una banda, els dels solistes o concertino i, de l’altra, el ripieno o tutti , és a dir, la massa orquestral Els primers exemples coneguts són els de Stradella 1682, però el veritable organitzador fou A Corelli 1653-1713 El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica Suplantat en acceptació per la simfonia, retrobà al s XX el favor dels compositors Stravinskij, Bartók, Martinů
triple concert
Música
Concert per a tres solistes i orquestra.
Els concerti grossi del Barroc amb tres instruments solistes en el concertino no acostumen a ser anomenats així Al segle XVIII moltes obres de característiques semblants han estat designades pels seus autors com a simfonies concertants L’obra més popular coneguda amb el nom de triple concert és l’opus 56 de L van Beethoven, malgrat que no el titulà pròpiament així, sinó que li donà el nom de Concert per a piano, violoncel i violí amb acompanyament d’orquestra
third stream
Música
Expressió (literalment ’tercer corrent') em prada per a anomenar el tipus de música que sintetitza les característiques essencials i les tècniques de la música clàssica contemporània, d’una banda, i la música de jazz i altres de diverses arrels, de l’altra.
Encunyada per Gunther Schuller al final dels anys cinquanta, l’interès per amalgamar elements de jazz i música clàssica ja es mostrà en obres com Dance of the Octopus 1933, de Red Norvo, Summer Sequence 1946, de Ralph Burns, i The Bloos 1946, de George Handy Entre els compositors i intèrprets associats amb aquest corrent destaquen JJ Johnson Poem for Brass , 1956, Gunther Schuller Concertino for Jazz Quartet and Orchestra , 1960, Don Ellis Improvisational Suite no1 , 1960 i Larry Austin Improvisations for Orchestra and Jazz Soloists , 1967
ripieno
Música
Terme utilitzat als segles XVII i XVIII en oposició a solo o a concertino.
Designa, per tant, els instruments que formen part del tutti en un concert o un concerto grosso o les veus d’un cor, quan cada part és interpretada per diversos instrumentistes o cantants En el cor inicial de la Passió segons sant Mateu , de JS Bach, es dona la indicació soprani in ripieno per als cantants als quals es confia la melodia de coral O Lamm Gottes Es dona entenent, així, que la melodia no és per a un solista En el Concert de Brandenburg núm 4 , del mateix compositor, es troba la indicació ripieno en les parts orquestrals de violí i viola per diferenciar-les del violino…
orquestra de corda
Música
Grup instrumental format íntegrament per membres de la família del violí, caracteritzat per: la participació de dos o més membres d’una mateixa tessitura d’aquesta família que interpreten la seva part a l’uníson; l’estabilitat de la seva constitució, amb un mestre concertador i un conjunt de normes a seguir, i la distribució en quatre parts: primers i segons violins, violes i violoncels (tot i que hi pot haver divisi), amb un o més instruments doblant els violoncels a l’octava inferior (contrabaixos).
D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…