Resultats de la cerca

Orientada de N a S, a cent llegües a l’occident de les illes Açores i de cap Verd, reconeixia a Castella la jurisdicció sobre totes les terres a l’oest d’aquesta línia La seva vigència fou curta, perquè un any més tard, pel tractat de Tordesillas, Castella consentia davant la pressió portuguesa a retirar la seva demarcació unes 270 llegües més a occident, i a fixar així amb Portugal una nova línia, recta, de N a S, de divisió de l’Atlàntic i de les terres conquerides o per conquerir, que s’hi trobessin

Successors dels conqueridors, eren els anomenats dotze llinatges de rics homes de natura Cornell, Luna, Azagra, Urrea, Alagó, Romeu, Foces, Lizana, Entença, etc Res no podia fer el rei sense llur consell Capitans dels cavallers i de més gent que els seguien —portaven, per això, penó i caldera—, es repartien les noves terres conquerides i les donaven als vassalls seguidors, que les rebien en vassallatge Amb el temps tendiren, però, a deixar estats i heretats als fills com a patrimoni i es quedaren només les rendes feudals i d’honor, però perderen les prerrogatives de poder i…

A l’edat mitjana, a mesura que els regnes cristians duien a terme la Reconquesta militar de la península Ibèrica, hagueren de repoblar les zones conquerides, per tal d’assegurar-ne la defensa i l’explotació agrícola i ramadera En els regnes occidentals es feu inicialment mitjançant la presura , que correspon a l’aprisió utilitzada en els regnes orientals El repoblament de Galícia, vall del Duero i alt Ebre segle VIII-X fou obra d’homes lliures i de monestirs benedictins A vegades el rei dirigia l’empresa repobladora en altres casos es limitava a ratificar ocupacions espontànies Mentre a…

La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l’autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies Hom troba governadors ja en el regnat d’Hammurabi, en l’imperi assiri i en el persa sàtrapes i en l’antic Egipte Roma establí governadors a les províncies conquerides tenien el poder absolut, però eren assistits per quaestores pel que feia a qüestions financeres L’imperi Bizantí conservà inicialment la separació dels poders civil i militar i confià als…

La de billó s’originà al segle XI sota Garcia V de Pamplona 1035-54 i fou encunyada fins el 1719 La moneda d’or fou batuda per Sanç Ramires 1063-94, mancús de Jaca, amb la finalitat de pagar el tribut acordat al papa Or i billó porten la menció ARA-GON, però amb Sanç Ramires apareix també la forma IAC-CA, probablement fruit d’un amonedament parallel de caràcter episcopal i MON-SON referent a la nova seca Pere I d’Aragó 1094-1104 baté, també, a Montsó Des d’Alfons el Bataller 1104-34 sabem que el diner jaquès fou quaternal llei de 4 diners, 33% d’argent Sota Ramon Berenguer IV la moneda…

En l’Església d’Occident, fins el segle XII hom anomenava aquesta demarcació parochia o paroeceia L’Església d’Orient, a partir ja de la divisió de Dioclecià, aplicà el terme diòcesi a una territori més gran, integrant diverses províncies i presidit per un patriarca Com a expressió de l’Església local o particular, la diòcesi no és un simple districte administratiu, sinó que representa, en el seu territori, l’Església universal La seva forma jurídica es fonamenta en l’ofici episcopal per a la seva administració el bisbe disposa d’un equip de collaboradors cúria i, a aquest fi, el concili II…

El debilitament de les defenses romanes del limes germànic permeté que els francs travessessin el Rin en diverses ocasions 254, 258, 276 i devastessin la Gàllia L’emperador Julià l’Apòstata signà la pau amb ells 358 i els concedí terres Des de temps anteriors, però, s’havia anat produint una pacífica i gradual invasió de la Gàllia molts francs s’havien establert a la part nord de la província com a colons, i uns altres militaven en les legions romanes i arribaren, alguns, a ocupar càrrecs elevats A mitjan segle IV es perfilà la divisió dels francs en dos grans grups els salis i els ripuaris…

Té el seu origen en el bogomilisme de Bulgària, i s’escampà, portat per cavallers i mercaders tornats d’Orient, per Llombardia, Occitània d’on passà als Països Catalans, França, Flandes i regió del Rin Per l’extensió i la importància que tingué a Occitània, els seus adeptes són coneguts també amb el nom d’ albigesos albigès, tot i que els centres principals foren Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix El nom de càtars de grec χαθαρός, ‘pur’ els fou donat pels catòlics foren designats, també, patarins a Itàlia, publicans a França i a Flandes, Ketzer a Alemanya, i, en general…

Tanmateix, és també aplicable a les migracions posteriors i en certa manera complementàries, sobretot a la segona onada, que al segle VI estabilitzava el món franc a tota la Gàllia, i encara a una tercera onada, la dels longobards, darrera incursió germànica dels segles VI i VII, que cloïa negativament l’empresa de Justinià 527-565 Poc abans de les anomenades grans invasions , els bàrbars sotjaven l’Imperi Romà des de la Bàltica fins a la mar Negra i des del Danubi fins al Rin, i havien tingut lloc ja diverses migracions En temps de Mari, cimbres i teutons havien penetrat fins a les…