Resultats de la cerca

Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el…

En principi, oposat al moviment parallel de l'organum, recolza en l’ús rigorós del moviment contrari Originàriament, el discant era a dues veus la segona melodia era situada, nota contra nota, damunt el cant pla cantus planus , que, en passar al baix, prengué el nom de tenor o cantus firmus La melodia no tenia notació, sinó que era improvisada directament pel xantre Més tard, a la melodia donada foren afegides dues o tres melodies més triplum, quadruplum i calgué donar notació a aquestes composicions per tal d’evitar confusions Les teories més antigues del discant…

Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’ antecedens i el consequens ex 2 Al final del segle XIII…

El nom, a la Grècia antiga, significava un conjunt de veus o de parts instrumentals, sense jutjar la natura de llur relació En els seus inicis, la polifonia occidental era molt semblant a la practicada en les civilitzacions primitives que avui estudien els etnomusicòlegs En la seva forma culta i escrita, les primeres pràctiques musicals polifòniques daten del s IX La primera forma musical és l' organum o diafonia En una segona etapa aparegué el discant, basat en el moviment contrari de les veus La innovació següent fou el motet, o combinació de melodies amb texts independents Una…

El terme aparegué al segle XIII per a designar la vox organalis de l' organum florit, del discant i de la clausula Una tercera i una quarta veu afegides al tenor i al duplum s’anomenen triplum i quadruplum respectivament Quan el duplum té un text propi diferent del text del tenor aleshores s’anomena motetus , del francès mot , és a dir, paraula

Tot i que el seu origen podria estar relacionat amb alguna dansa o cançó popular de Bèrgam, aquest procediment, característic també de la xacona i el ground , entre d’altres, fou emprat per la majoria de compositors dels segles XVI i XVII En alguns casos, s’hi associava un discant, tan característic com el baix, si no més, i el qual sovint arribava a suplantar

A partir del segle XIII aquest terme d’origen grec caigué en desús, tot i que fins al final de l’Edat Mitjana podia funcionar com a sinònim de discant, probable traducció llatina del terme grec, o de contrapunctus , és a dir, de polifonia en general De fet, Jehan des Murs ~1320 encara anomenà diafonia basilica en grec basis , ’base', ’fonament' l' organum duplum , que es caracteritzà pel seu tenor amb valors llargament mantinguts

Correspon a l’antic discant Hom distingeix les veus de soprano, per la qualitat de llur registre o timbre, en dramàtiques, líriques, lleugeres o d’agilitat o de coloratura , etc En general la tessitura de soprano s’estén del do 3 al do 5 , llevat la de soprano lleugera, que sol estendre's del fa 3 al fa 5 o sol 5 El caràcter brillant d’aquesta tessitura ha fet que tostemps s’hagi valorat especialment, tant en la música escènica com en la religiosa