Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
elocució
Retòrica
Tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.
funció d’apel·lació
Lingüística i sociolingüística
Terme emprat per K.Bühler per a designar una de les comeses que acompleix el llenguatge a fi de despertar l’atenció del receptor en el moment d’iniciar un procés lingüísticament comunicatiu.
A vegades aquesta funció és assumida per algun sintagma independent escolteu, senyor, si us plau , etc, però molt sovint es manifesta barrejada amb les altres funcions d'expressió i de representació què diu ara, vostè , on la funció d’apellació queda representada pel to i la intensitat mateixa de l’elocució, també expressiva i representativa
elisió
Fonètica i fonologia
Pèrdua de la vocal final àtona d’un mot davant un altre mot començat per vocal (l’ànima, per la ànima).
Aquest fenomen no sempre té una representació gràfica una casa humida, pronunciat una cas humida El català practica sovint l’elisió en l’elocució corrent d’altres llengües, però, com el castellà, hi recorren rarament Es dóna també l’anomenada elisió inversa , que és un tipus d'afèresi, segons la qual la vocal inicial d’un mot desapareix absorbida per la final del mot anterior va dir això ba ði šǫ
ars dictandi
Història
Títol genèric dels tractats de retòrica epistolar utilitzats a les cancelleries i notaries medievals, especialment del segle XI al XV.
Contenien regles i exemples formularis i concernien la salutació salutatio , el preàmbul arenga i l’elocució elocutio o cos del document, amb preceptes sobre gramàtica, construcció, figures retòriques, sentències i el cursus o cadència La tradició oral remuntava a Cassiodor i tenia arrels ciceronianes D’ençà que Alberto di Mora, després papa Gregori VIII, ho posà per escrit, influí en totes les cancelleries Entre els més divulgats hi ha els de Guido Faba, Lorenzo d’Aquileia, Conradus de Mure, Ludolfus de Hildesheim i Pietro della Vigna, influent encara en la cancelleria catalana del s XV
-lèxia
Forma sufixada del mot grec λέξις ‘elocució’, que significa ‘capacitat d’entendre el llenguatge escrit’.
falca
Mot que allarga la frase per guanyar temps a causa d’un vici d’elocució.
palimfràsia
Psicologia
Trastorn de l’elocució caracteritzat per la repetició de la darrera síl·laba de les paraules i sovint de totes les síl·labes de cada paraula.
És pròpia del retard mental i de la demència precoç
polisintetisme
Lingüística i sociolingüística
Fenomen propi de certes llengües (l’esquimal, moltes de les llengües paleoasiàtiques, etc), segons el qual un mot principal es combina amb altres mots i elements gramaticals amb fortes modificacions fonosintàctiques que dificulten l’isolament d’aquests mots en l’elocució.
El concepte ja fou desenvolupat per Humboldt
oratòria
Literatura
Art d’expressar-se, de parlar en públic (en una reunió, en una assemblea), en tant que és estudiada en la seva actuació pràctica, en les seves manifestacions històriques, en la seva evolució a través d’èpoques determinades en diversos pobles o en els diversos oradors.
A l’antiguitat clàssica, a Grècia es desenvolupà aviat, relacionada amb l’estructura de la polis, amb les assemblees lliures i els tribunals populars Els primers testimonis indirectes es troben en les obres dels historiadors del segle V aC Heròdot i, sobretot, Tucídides, que intercalen discursos en les seves descripcions Posteriorment, mentre Lísies, amb la seva sobrietat, fixa l’oratòria judicial, Isòcrates, Demòstenes i Èsquines abracen amb llur activitat tots els gèneres oratoris, en creen els models definitius i posen les bases de la futura gran eloqüència romana Encara apareix, però, la…