Resultats de la cerca

Estesa del N dels Pirineus riu Erau fins a l’estret de Gibraltar a llevant de la península Ibèrica, és encara molt poc coneguda Hom té dubtes sobre la seva classificació Alguns lingüistes la consideren anterior a l’extensió dels pobles indoeuropeus a l’Occident, i l’han relacionat, sense gaire èxit, amb el basc Altres, en canvi, remarquen la influència de les parles continentals europees Les fonts del seu estudi, a més dels noms propis en texts o en inscripcions llatines, són els texts epigràfics indígenes, escrits en alfabet grec, com els ploms d’Alcoi i d’El Cigarralejo, o en l’escriptura…

De tècnica tosca i formes clàssiques, es destaquen els relleus d’Osuna Sevilla, del temps de les guerres pompeianes i testimoniatge del contacte d’ambdós pobles, les parelles d’oferents del Cerro de los Santos Albacete i el relleu de la dona i el guerrer de l’Albufera Alacant

La ceràmica ibèrica generalitzà de manera extraordinària la producció d’aquest tipus de recipient entre els segles II-I aC Fabricat en el torn de terrissaire i cuit a alta temperatura en forns de cocció oxidant, s’emprava per al transport de les mercaderies mel, cera, etc que els ibers intercanviaven amb els comerciants romans

Consistia en l’ofrena que un client devotus, soldurii feia de la seva vida a una divinitat, en canvi de la del seu senyor o cap militar, quan aquest, per causa d’una guerra, corria perill de mort En cas que el seu cap morís, el client havia de suïcidar-se

Origen de la denominació i derivats El nom apareix en les fonts escrites gregues d’aquesta zona des del segle V aC, amb alguna confusió per la banda del sud, on no són clars els límits amb els tartessis Però els grecs anomenaren Ibèria tota la península, i en aquest cas el nom, de contingut geogràfic, abraça un espai molt més extens que l’equivalent a àrea de pobles ibèrics Quan a partir del segle III aC els romans començaren a conèixer més bé el territori peninsular, que anomenaren Hispània, contraposaren els pobles ibèrics del territori assenyalat amb els celtes i celtibers de la resta de…

El territori fou habitat des d’època prehistòrica, poblament testimoniat per importants jaciments Las Caus , Las Combarèlas, Las Eisiás de Taiac , la Font de Gaume , Mas d’Azil , etc En època històrica hi habitaren lígurs, ibers i diversos pobles celtes, d’entre els quals destacaren els gals La identitat occitana, però, cal cercar-la sobretot en la romanització de la Gàllia segles II aC-II dC, cabdal per a la formació de l’ occità Al segle V, la creació d’un estat visigòtic al SW accentuà la diferència entre les dues meitats de l’antiga Gàllia —la franca i la provençal— i…

Eren ciutats dels bastetans Basti avui Baza, que donà nom al grup Acci Guadix i Tutugi Galera, en terres granadines, i Tugia Peal de Becerro, Mentesa Bastia La Guardia i Orongis o Auringis potser Jaén, en territoris de la província de Jaén Les fonts tardanes atribueixen als bastetans bastetani un territori que arriba fins a l' Anas , avui Guadiana Bastetans, ibers i tartessis devien pertànyer a una ètnia i tenir unes condicions naturals i socials molt semblants La cultura material dels bastetans assolí una forta personalitat, especialment des del final del segle V aC fins al…

Destacat sobretot en els aspectes d’escultura i de la pintura sobre ceràmica, és un dels fenòmens artístics d’aquesta època més vius, més originals i de més qualitat de la Mediterrània occidental No tot el territori ibèric tingué la mateixa densitat respecte a les creacions artístiques Es destaca el seu caràcter essencialment meridional dins el conjunt ibèric País Valencià, Múrcia i Andalusia L’arquitectura és l’aspecte més pobre No són conegudes construccions monumentals religioses o civils, temples o palaus Als poblats les obres més destacades són en funció de la defensa, i les muralles, en…

El seu origen no és clar Les teories tradicionals n'assenyalen l’aparició vers l’any 450 aC, mentre que els investigadors de l’escola anglesa proposen la data, molt més tardana, del 269 aC Bé que inicialment tenia l’equivalència d’una lliura de coure, sofrí successivament reduccions molt contínues que el portaren al pes d’una quarta part d’unça En un principi, aparegué com un lingot de forma no definida aes rude o aes infectum Més tard es transformà en un quadrilàter amb una representació figurada i fins i tot una llegenda aes signatum Adaptat el seu pes a la lliura itàlica de 341 g, i més…

D’un ús molt corrent a l’antiguitat, les esteles tenien principalment caràcter commemoratiu o funerari A Egipte podien ésser també votives, biogràfiques o frontereres, com les de Tel el-’Amarna segle XIV aC A Mesopotàmia hom troba la dels Corbs de Lagaš i la de Narām-Sin III millenni aC A Babilònia la més coneguda és la d’Hammurabi segle XVIII aC, amb el seu codi inscrit A Assíria les més importants són les d’ Assurnasirpal II i Salmanasar II segle IX aC A Palestina és famosa l’estela del rei Meša a Moab segle IX aC Els hitites representaven llurs déus i llurs reis en un tipus d’estela imitat…