Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
intestia
Història del dret català
Mal ús de la Catalunya Vella, en vigor als ss XI-XVI, a què eren sotmesos els pagesos de remença en el cas de morir sense deixar testament.
Provenia ja de l’usatge De intestatis , que disposava que, quan el pagès o la pagesa morís sense testament, el senyor adquiria la tercera part dels béns del difunt si només deixava consort, o només fills, el senyor rebria la meitat dels béns si moria sense consort ni fills, la meitat seria per al senyor, i l’altra, per al familiar a qui correspongués segons dret si no restaven parents, el senyor obtindria tot el patrimoni En tots els casos restaven salvats a la muller els seus drets al dot, l’escreix i el que li pogués correspondre per raó de la viduïtat Als llocs on era aplicat el dret…
substitució preventiva de residu
Dret català
Modalitat del fideïcomís de residu, amb facultats notablement ampliades.
Inclosa en l’actual compilació del dret civil de Catalunya, que té lloc quan el primer instituït o hereu resulta expressament autoritzat pel testador per a disposar lliurement dels béns hereditaris per actes entre vius i per causa de mort, tot designant per a després de morir aquell un substitut o substituts i també quan el testador, en previsió que mori intestat el primer instituït, crida una o més persones per tal que a la mort d’aquell adquireixin els béns del testador, dels quals el primer instituït no hagi disposat per actes entre vius o per causa de mort
heretament
Dret català
Modalitat de successió paccionada.
Pot ésser en forma d’heretament mutual, és a dir, d’institució contractual recíproca d’hereu, però solament entre cònjuges, o bé d’heretament a favor dels contraents, instituint hereu un dels contraents sense cap mena de reciprocitat, o, finalment, en forma d’heretament a favor dels fills presents o futurs, quan els contraents institueixen hereu una tercera persona A Catalunya, la possibilitat de deferir l’herència per via de pactes successoris afirmatius o d’institució restava sancionada per l’usatge Auctoritate et rogatio com a conseqüència de la influència de la Lex romana visigothorum i…
dret català
Dret català
Ordenament jurídic del Principat de Catalunya en vigor, formalment, fins el 1716, que comprenia, mentre es mantingué en la seva plenitud, totes les branques del dret públic i privat.
En l’etapa definitiva de formació, la seva base essencial era el dret romà justinianeu, moderat pel dret canònic i el pòsit dels usos feudals de tota l’Europa occidental —aquestes tres, fonts integrants de l’anomenat dret comú —, juntament amb normes peculiars, com usatges, constitucions, capítols i actes de cort, sediments consuetudinaris, pragmàtiques, privilegis, ordinacions i altres normes legals que, a voltes, aclareixen, limiten, deroguen o interpreten aquell dret comú Al costat d’això romanien usos i costums locals i comarcals, uns, escrits, i uns altres, no Aquest dret…