Resultats de la cerca

Freqüent en l’obra dels tràgics on a vegades constitueix un cant funeral i en Aristòfanes, Plató la contraposa a la khorōdía o cant del cor

És pròpia del cant pla, de la música trobadoresca o dels cants tradicionals A partir del 1600 el terme designà una composició per a una veu sola i baix xifrat monodia acompanyada

Dita també monofonia, és, juntament amb l’homofonia i la polifonia, una de les textures bàsiques de la música, tant si és occidental com no occidental Tanmateix, la textura monòdica no exclou la presència d’un acompanyament generalment improvisat o el doblatge de la melodia per a diferents veus o instruments La música monòdica pot presentar un important grau de complexitat melòdica, sobretot pel que fa a riquesa intervàllica Gran part del repertori folklòric presenta en general una textura monòdica L’exemple més antic de monodia en la tradició musical d’Occident és el cant…

Típica del bel canto italià i practicada des dels orígens de la monodia florentina, assolí el punt culminant al s XVIII

Té forma de U, collocada del dret o del revés, i amb la part central, que és la que indica la nota que afecta, subratllada La plica equival a dues notes, la segona de les quals s’interpreta de manera semivocalitzada per donar-li un caràcter de nota ornamental anticipació o nota de pas S’utilitza tant en el repertori de cant pla com en el de la monodia profana, i també en la polifonia fins al Roman de Fauvel París, Bibl Nationale, f fr146, que és el darrer manuscrit en què apareix En el repertori polifònic, a més d’emprar-se en passatges melismàtics sense cap tipus de funció…

Dit també d’una peça composta en aquest estil Com a recurs compositiu per a posar música a un text -habitualment per a solista-, moltes vegades comporta la difuminació o la pèrdua de la regularitat en el tempo i el metre i de l’estructuració formal específica de la música Fou un dels recursos fonamentals dels grans gèneres vocals del Barroc l’òpera, la cantata i l’oratori, tot i que el seu ús no es limità a aquests gèneres El terme recitatiu és la traducció de l’abreviació de l’expressió italiana stile recitativo 'estil recitatiu', apareguda per primer cop el 1626 en La catena d’Adone , de…

El mot és la forma neutra del terme llatí quidlibet , que significa ’el que vulgueu' El terme fou consagrat per Wolfgang Schmetzl en un recull imprès del 1544 Durant el segle XV, però, ja havien aparegut determinades formes musicals heterogènies, formades per diversos fragments breus successius monodia o simultanis polifonia amb textos i melodies reconeixibles per l’auditori a qui anava dirigida la composició Sovint es perseguia aconseguir un efecte humorístic proper a la paròdia En altres ocasions l’objectiu era l’exhibició virtuosística de compositors o intèrprets Els…

Al s XVII els músics començaren a extreure de l’escriptura polifònica al voltant de la monòdia els principis harmònics bàsics Les relacions harmòniques es manifestaren en les combinacions dels acords L’estudi de l’harmonia pot ésser dividit en tres grans apartats els acords i llurs característiques, la manera de realitzar-los i l’estudi de les notes estranyes a l’acord En el primer hom estudia la nomenclatura dels acords i llur classificació en consonants i dissonants Això ha estat en evolució constant, puix que la noció de consonància i de dissonància ha variat molt al llarg de la història…

A Vivaldi Sonata per a violí i baix continu en re m , preludi © Fototecacat/ Jesús Alises L’elecció dels instruments per a executar el baix continu era determinada pel gènere, l’estil, l’indret i la formació instrumental de què disposava el compositor Normalment, el nombre d’instruments destinats al baix continu era com a mínim de dos un instrument polifònic destinat a la realització harmònica orgue, clavicèmbal, llaüt, tiorba, guitarra, etc i un de corda o vent viola de gamba, violoncel, fagot, etc, destinat a reforçar melòdicament la línia del …

Aparegué al començament de l’òpera Camerata Fiorentina Es tracta d’un cant acompanyat d’una acció escènica i que és concebuda en funció d’una acció dramàtica