Resultats de la cerca

A diferència de la música de l’Àfrica negra, la cultura musical de l’Àfrica musulmana ha de ser analitzada en els plans tradicional folklòric i culte, i també religiós i popular originada per l’aculturació urbana i la influència d’altres cultures musicals D’aquests factors es desprèn que la configuració musical de l’Àfrica musulmana actual és fruit de la simbiosi de les cultures berber, àrab s’inclouen les aportacions perses, andalusina, turca i sefardita A tot això cal afegir la influència occidental, sobretot des del segle XIX Marc històric i antropològic L’any 1000 aC, després d’un període…

Durant els primers temps del govern dels bahmanites, de política molt favorable a la població musulmana, el soldanat fou ampliat amb l’annexió dels territoris hindús de Telińgānā i Vijayanagar Amb el desè representant de la dinastia s’inicià la decadència, i durant el regnat de Mahmūd II 1463-82 el territori restà reduït a la regió de Bïdar, fins que un cop d’estat 1526 substituí la dinastia

Gàmbia és una societat multiètnica i multicultural Els grups manding, wòlof, serer i diola conviuen en una extensió de territori relativament petita Les llengües més esteses són el manding i el wòlof La majoria de la població és musulmana Àfrica musulmana i la resta es reparteix entre el catolicisme, el protestantisme i les religions animistes Àfrica negra

Amb capital a Samarcanda i a Bukhara, governà la Transoxiana 1500-1599 Una branca de la família s’establí a Sibèria, fins que, al s XVII, fou enderrocada pels mongols calmucs

Havien estat els regents 1420-72 dels benimerins a la zona, i en morir Abd al-Ḥaqq, el wattàssida Muḥammad al-Šayḫ es proclamà soldà Els establiments portuguesos a la costa minaren notablement el poder wattàssida, que restà anorreat per la pujada de la dinastia dels xerifs saadites, els quals s’empararen de Marràqueix 1525 i de Fes 1550 Malgrat l’ajut de Carles V, dels portuguesos i dels turcs, els wattàssides hagueren d’emigrar del Marroc

Malgrat que no és esmentat a l’Alcorà, la creença popular en la vinguda d’un mahdī ha estat l’origen de diversos moviments polítics i socials Els més notables són el d’Ubayd Allah 909, iniciador del califat fatimita, el de Muḥammad ibn Tumart, origen de l’imperi almohade, i el de Muḥammad Aḥmad, que encapçalà la revolució sudanesa 1881-98 contra l’administració angloegípcia i fou el punt de partida del nacionalisme del Sudan

Són tradicionalment pastors i agricultors de religió musulmana