Resultats de la cerca

Els signes ortogràfics són l'accent, la dièresi, els signes diacrítics i els diversos signes de puntuació

Comprèn vint-i-vuit caràcters consonàntics, alguns dels quals únicament són diferenciats per punts diacrítics, ultra l’existència d’altres signes ortogràfics auxiliars escriptura àrab L’expansió de l’islam ha motivat que l’alifat sigui usat també per a d’altres llengües, pel fet que l’Alcorà, paraula de Déu, no pot ésser traduït ni transcrit Així, amb les necessàries modificacions per a cada llengua, l’usen o l’han usat el persa, el paixtu, l’urdú, les llengües turques i les caucàsiques del nord bé que a Turquia fou adoptat, el 1928, l’alfabet llatí, i a l’URSS, després del 1917, el ciríllic…

L’àrab, com altres llengües semítiques, s’escriu de dreta a esquerra L’escriptura es caracteritza per l’abundància de lligams la major part de les lletres són unides a la precedent i a la següent, fet que motiva que la majoria d’elles tinguin quatre formes segons que la posició sigui aïllada, inicial, medial o final Només són indicades les consonants i les vocals llargues, bé que per a determinats texts l’Alcorà, edicions científiques i infantils, etc, on es fa necessària una correcta lectura, són notades també les tres vocals a, i, u, l’absència vocàlica sukūn , les consonants i les vocals…

Són la coma, el punt i coma, els dos punts, el punt, els punts suspensius, l'interrogant, el signe d’admiració, el guió, el parèntesi, el claudàtor, les cometes

El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època…

Alguns el situen al país franc a l’època carolíngia, en part com a manipulació del cant antic romà i en gran part, la més artística, com a creació nova D’altres, amb més probabilitat, el creuen elaborat tècnicament a Roma segles V-VII —època de Gregori I— amb material de l’antic cant romà, uniformat segons l' oktoekhos bizantí Inicialment sembla que es transmeté oralment a través de les Scholae de lectors i de cantors i a través de les comunitats monàstiques o basilicals Hom no conserva cap notació musical anterior al segle IX La bona tradició manuscrita és dels segles IX-XII Hom hi empra…

Gramàtica i sintaxi Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d’Aràbia al segle VII, anomenada àrab literari o clàssic , i en la qual fou escrit l’Alcorà L’expansió de l’islam, l’ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l’estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què…