Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
palatina
Indumentària
Pell, posada a manera de corbata, amb què les dones es cobreixen el pit i les espatlles.
escola palatina
Història
Antiga escola de la cort merovíngia, on eren educats els nutriti, fills de la noblesa.
Carlemany la reorganitzà i hi aplegà els millors intellectuals de l’època l’anglosaxó Alcuí , que en fou mestre entre el 782 i el 804, l’hispà Teodulf d’Orleans, Pau Diaca, Pere de Pisa, Arn de Salzburg, Eginald, Angilbert, etc Començant per l’emperador, que era anomenat David, cadascú hi tenia un sobrenom literari o escripturístic Ovidi, Flaccus, Homer, etc L’ensenyament tendia a preparar funcionaris hàbils en les lletres i en l’administració de l’Imperi És la primera realització cultural d’una certa importància de l’època medieval
palatí | palatina
Dret canònic
Relatiu o pertanyent al palau pontifici.
En el sacre palau pontifici es palesà la influència de l’organització de l’imperi, amb els seus jutges palatins, prefectes de notaris pontificis, nuncis, etc Al segle XI s’inicia la preponderància dels cardenals, i els palatins insignes es redueixen a l’administració jurídica i a la de béns Resten els prelats palatins, majordoms, camarlencs, mestres de cambra, mestres del sagrat palau, etc, i en alguns títols merament honorífics D’altra banda, en la monarquia franca, tenen una gran importància els palatins, sobretot en la persona del comte palatí comte
mal perforant
Patologia humana
Denominació genèrica de certes lesions tegumentàries que tenen tendència a fer-se més profundes, causades generalment per lesions nervioses.
El mal perforant bucal és una afecció rara, no sifilítica, caracteritzada per la caiguda de les dents, la reabsorció del cantell alveolar i la perforació palatina causada per una neuràlgia del trigemin El mal perforant plantar és un trastorn tròfic que apareix en algunes afeccions nervioses i medullars i en la diabetis es caraceritza per la formació d’un enduriment a la planta del peu seguida d’ulceració serosanguinolenta, inflamació de les bosses seroses i sinovials i necrosi dels ossos pròxims
neoromànic
neoromànic Pati de la Universitat de Barcelona, d’Elies Rogent
© Fototeca.cat
Arquitectura
Corrent arquitectònic historicista, contemporani del neogòtic, però de menor entitat.
Al final del s XIX hom en deia arquitectura bizantina El promotor més important fou Paul Abadie, arquitecte de l’església del Sacré Coeur de Montmartre, a París, còpia de Sant Front de Perigús, al Perigord Tingué un gran predicament a Alemanya restauració de la capella palatina d’Aquisgrà i a Anglaterra catedral catòlica de Westminster Als Països Catalans n'hi ha mostres esporàdiques, com la restauració de Ripoll, feta per Elies Rogent 1886, i, a Barcelona, l’església dels jesuïtes al carrer de Casp, de Martorell i Oliveres, la dels carmelites, de Josep Domènech i Estapà, l’…
palatòsquisi
Patologia humana
Obertura de la volta palatina com a prolongament de la fissura del llavi fes.
siculonormand | siculonormanda
Art
Dit de l’estil arquitectònic desenvolupat a Sicília i a la Itàlia meridional durant els segles XII i XIII, constituït per una profusa varietat de formes artístiques bizantines, musulmanes, llombardes i normandes.
A la Campània predominen els elements musulmans —voltes, arcs de ferradura, peraltats i entrecreuats, decoració exuberant—, com és palès a les catedrals de Caserta Vecchia segles XII-XIII i d’Amalfi 1266-68, claustre i a la casa Rufolo segle XIII, Ravello Sota el domini normand l’arquitectura a Sicília aplegà esquemes de l’anomenat romànic normand —planta basilical amb creuer molt remarcat i torres monumentals—, formes de l’art bizantí —cúpules sobre petxines, capitells, temes iconogràfics i ornamentació de mosaics— i tècniques d’origen musulmà —decoració de paviments, murs i voltes, de…
múscul palatostafilí
Anatomia animal
Petit múscul del paladar tou, que s’insereix en l’apòfisi palatina i en l’úvula.
Contribueix a l’elevació i a l’escurçament del vel del paladar
curopalata
Història
A l’imperi Bizantí, comandant en cap de la guàrdia palatina durant els s. VI-IX.
Posteriorment esdevingué un títol honorífic
duc
Història
Dignatari o funcionari militar o polític.
A Roma el dux fou de primer segle IV un general o funcionari militar destinat a comandar les forces expedicionàries de les províncies limítrofes, i era subordinat als comites més tard fou també un funcionari polític El nom de duc fou donat també als governadors i generals destacats en fets gloriosos Després foren, generalment, governadors de les províncies o territoria Dioclecià i Constantí I separaren el comandament militar de les províncies de l’administració civil, i el duc n’esdevingué només cap militar La Notitia dignitatum dona vint-i-cinc ducs, tretze a Orient i dotze a Occident Això…