Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
panteisme
Filosofia
Religió
Doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat i l’ésser dels quals manca de diferència fonamental.
Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual…
teisme
Filosofia
Religió
Doctrina que afirma l’existència d’un Déu personal creador i provident.
Oposat a l'ateisme, es diferencia així mateix del deisme, per tal com aquest fonamenta la creença en el diví en el sentiment i la vivència personals —bases corresponents de la religió i la moral— i exclou de la divinitat la tasca de govern del món creat i rebutja així tant la providència com la revelació divines Però el teisme es diferencia també del panteisme, per tal com aquest suposa una despersonalització de Déu, inversa de la que és pròpia de l’ateisme que redueix el diví a la natura, en reduir la natura al diví És per això que el teisme dels dos darrers segles ha combatut…
panenteisme
Filosofia
Cristianisme
Doctrina ideada per K.C.F. Krause, segons la qual Déu és en tot i tot en Déu.
Malgrat la similitud fonètica, és més a prop del teisme que no del panteisme Hom l’ha considerat també una forma de deisme
emanació
Filosofia
Procés en què un ésser en produeix un altre d’inferior com a fruit de la pròpia abundància i sense perdre res de la seva perfecció.
Canonitzada per Plotí i el neoplatonisme, la doctrina de l’emanació s’oposa a la de la creació, en el sentit que l’acte d’emanar pressuposa una realitat a partir de la qual és causat el nou ésser En la mesura que no comporta una radical separació entre el diví i l’emanat, l’emanació té una mútua afinitat amb el panteisme, i hom pot dir que, com a sistema, tendeix a suprimir en el real la historicitat i la llibertat pròpiament dites
ontologisme
Filosofia
Doctrina segons la qual l’ésser, les idees eternes i universals, constitueixen l’objecte immediat i directe de la ment i només mitjançant la comprensió quasi-intuïtiva d’aquest objecte poden ésser copsats intel·lectualment els altres objectes del coneixement (hom veu totes les coses en l’ésser).
Bé que l’ontologisme sorgeix al s XIX com a reacció a l’idealisme i en oposició al psicologisme de tipus cartesià, no és just d’identificar-lo amb el realisme ni és sovint aliè a una certa tendència psicologista això darrer, per exemple, és el que critica VGioberti en l’actitud d’ARosmini-Serbati relativa al coneixement de Déu per l’home La primacia de l’ontològic sobre el gnoseològic i epistemològic pot certament trobar en Plató, sant Agustí, sant Anselm i altres uns destacats antecessors tanmateix, pròpiament hom pot parlar d’ontologisme només en relació amb NMalebranche i alguns dels seus…
monisme
Filosofia
Doctrina segons la qual només hi ha una substància, respecte a la qual tota altra substància és negada o és simplement reduïda a manifestació de l’altra.
Fonamentalment reduccionista, el monisme pot ésser dividit en dos tipus el místic i el panteista Representant típic del primer és Plotí, el concepte de l’U del qual és el principi que dóna lloc a l’oposició de subjecte i objecte mitjançant el procés d’emanacions Quant al segon tipus, n'és representant Spinoza, que resol el dualisme cartesià cos-ànima, així com els dualismes d’esperit pensament i matèria extensió i de Déu i món Parmènides, entre els antics, i Schelling, en la modernitat, poden també ésser adjuntats al monisme, però només molt impròpiament poden ésser-ho els filòsofs grecs que…
transcendència
Filosofia
Religió
Qualitat del que resta més enllà o fora d’un ésser o d’un conjunt d’éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, entesa aquesta en sentit kantià, és a dir, que resta més enllà de l’espai i el temps.
Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…
quietisme
Cristianisme
Moviment d’espiritualitat catòlica del segle XVII, difícil de determinar en els seus límits, caracteritzat per un llenguatge místic, pròxim al panteisme, en reacció contra la pietat voluntarista.
Arrenca de la Guia espiritualde Miguel de Molinos 1675, que feia consistir la perfecció cristiana en l’amor de Déu i la inacció de l’ànima, abandonant tot poder propi Seixanta-nou de les seves proposicions foren condemnades 1688 Amb l’enrenou provocat a França, Bousset i l’arquebisbe de París condemnaren també obres de Guyon su Chesnoy 1695, així com llur defensa de FFénelon en l’obra Explication des maximes des saints sur la vie intérieure Innocenci XII ratificà la condemna 1699, que Fénelon acceptà El moviment influí en el pietisme
teosofia
Filosofia
Cristianisme
Nom genèric donat a certes doctrines del Renaixement (filosofia natural de Paracels i mística de Böhme) i del Romanticisme (F.X.von Baader i el darrer Schelling), per tal com en aquestes el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món és atès independentment de la revelació, la qual cosa comporta, alhora, un panteisme místico-naturalista o místico-racionalista que no sembla compatible amb la fe.