Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
teoria dels valors
Filosofia
Doctrina que, enfront del relativisme historicista de les acaballes del segle XIX, cerca d’establir el significat i el fonament del que hom anomena ‘‘regne del deure’’ o del conjunt d’estimacions valoratives sobre la realitat i l’home i sobre llur sentit.
També denominada axiologia , i àdhuc estimativa , la teoria dels valors arrenca del concepte kantià de valor moral echt moralischer Wert i de la doctrina nietzscheana del “canvi de valor de tots els valors” En foren els representants més destacats M Scheler i N Hartmann, els quals recolliren les aportacions prèvies de F Brentano, H Rickert, C von Ehrenfels i, sobretot, A von Meinong, entre altres, i establiren els valors com a objectes en si, ni reals ni ideals, ni objectius ni subjectius, i alhora reals i ideals, objectius i subjectius No són reals ni objectius, en el sentit que hom no en…
classicisme
David , de Donatello (1386?-1446) (Museo del Bargello)
© Corel Professional Photos
Art
Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l’observança de certes lleis considerades inviolables.
Aquesta manera d’entendre l’art ha existit en totes les èpoques, si bé el terme clàssic pren carta de naturalització a la Grècia dels s VI i V aC Com totes les teories artístiques té un fort lligam amb les tendències filosòfiques, i, per tant, les expressions classicistes han anat sempre unides a les tendències moralistes de cada època La doctrina oposada al classicisme és el barroquisme, que essencialment es basa en el dubte de l’artista sobre la validesa dels postulats en què els classicistes creuen fermament El dubte condueix a la recerca de formes noves i això porta a un art més dinàmic i…
temps i música
Música
¿És la música una ordenació del temps, una manera de fixar-lo i aturar-lo donant així una imatge immòbil d’allò que sembla fluent, fugitiu per essència? La música és com un horitzó cap al qual tendeix el vector de la paraula, portadora de pensament: amb la música no es pot dir allò que només es pot dir amb la paraula i que únicament pot ser expressat, veritablement, amb la intuïció.
La incompletesa de les estructures verbals descansa, per la seva finitud i per la impossibilitat de comprendre’s i explicar-se a si mateixes, en la consciència, però la intuïció obre la porta a un camí més alt i aquesta porta, aquella que les donzelles de les quals parla Parmènides obriren fa vint-i-cinc segles, condueix a l’última revelació "l’Ésser és" I aquest "és" no pot ser copsat per la paraula ni explicat, ni descrit, per cap verb la intuïció que ens el pot explicar -si això és possible- només resideix en una operació intemporal Plotí ho digué de manera admirable "L’Ésser no resideix…
platonisme
Filosofia
Doctrina de Plató o de la seva escola (Acadèmia) i els aspectes d’aquesta doctrina que han influït en el pensament d’altres filòsofs i escoles.
La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels s IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De generatione Verbi…
essencialisme
Filosofia
Actitud o corrent filosòfic caracteritzables per una comuna insistència en el factor essencial de la realitat, en la primacia —almenys lògica— de l’essència sobre l’existència (en aquest sentit, en contra de l’existencialisme) o àdhuc en la realitat i existencialitat de les essències (com és ara el cas de les idees platòniques) i de la pura accidentalitat de l’existència respecte a l’essència (Avicenna).
aristotelisme
Filosofia
Doctrina d’Aristòtil i els aspectes d’aquesta doctrina que han influït en el pensament d’altres filòsofs i escoles.
La influència d’Aristòtil ha estat considerable al llarg de la història, tant des del punt de vista filosòfic com del científic S’exercí primer sobre el Liceu, on es formà una escola entorn del mestre i donà pensadors com Teofrast, Eudem de Rodes i Estrató de Làmpsac És el que hom anomena escola peripatètica peripatetisme D’ençà de la recopilació del Corpus aristotèlic , feta per Andrònic de Rodes el segle I aC, l’aristotelisme renasqué sobretot a Alexandria Aristó d’Alexandria, Nicolau de Damasc, Aristocles de Messina i, sobretot, Alexandre d’Afrodisia segle III dC Sovint els comentaris a…