Resultats de la cerca
Es mostren 29 resultats
sistema
Lingüística i sociolingüística
A partir de l’estructuralisme, relació que lliga tots els elements lingüístics d’un nivell donat, com el conjunt que formen els mateixos elements així relacionats: fonemes, casos, preposicions, etc..
Per això, hom diu sovint que la llengua és un sistema de sistemes, ja que també hi ha una relació característica entre tots els sistemes particulars A vegades, en comptes de sistema, hom empra també els termes “sèrie”, “estructura” o altres Hi ha sistemes oberts o illimitats noms, adjectius, verbs, etc i sistemes tancats o limitats fonemes, preposicions, etc, segons que una modificació en el nombre d’elements no comporti, o sí, un reajustament necessari en la resta Segons LHjelmslev, entre el sistema dels significats i el dels significants hi ha una estructura bàsicament idèntica…
preposició
Gramàtica
Categoria gramatical que expressa amb partícules invariables la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement.
L’element sintàctic relacionat és inicial de la relació el seu complement és terminal, qualsevol que sigui l’ordre de la frase Ho aconseguiràs amb paciència , o bé Amb paciència ho aconseguiràs Les preposicions formen sempre una unitat sintàctica inalterable amb el seu terme de relació El català té cinc preposicions febles a , amb , de , en i per Les tres preposicions a, de i per es contreuen amb els articles el i els al, als, del, dels, pel, pels la preposició de s’apostrofa davant un mot començat en vocal o h Un estri d’aram, llibre d’història Les…
invariable
Gramàtica
Dit del mot que no admet variacions flexives.
En la terminologia gramatical tradicional, adverbis, preposicions i conjuncions són sempre invariables
locatiu
Gramàtica
Cas de la declinació que en algunes llengües indica el lloc on es realitza l’acció del verb.
En llatí, per exemple, solia ésser l’ablatiu En català s’expressa per mitjà de preposicions treballa a casa, resideix a Barcelona
mot accessori
Lingüística i sociolingüística
Unitat lingüística morfològicament independent, la significació de la qual només compareix en combinació amb altres unitats i acostuma, per això, d’ésser incapaç de presentar-se sola en tota comunicació adient.
En català hi ha accessoris com ara a , de , però , generalment preposicions i conjuncions que pressuposen sempre un context ve a Barcelona, ve de Barcelona
mot ple
Lingüística i sociolingüística
Des d’un punt de vista formal, aquell mot que pot tenir oposadament una forma reduïda, per apòcope, elisió, etc., com, per exemple, el/l’, la/l’, me/’m, em/m’, de/d’.
Des d’un punt de vista semàntic, són mots plens els lexicals, per oposició als purament gramaticals, considerats buits de sentit, com les preposicions, les conjuncions i altres elements gramaticals de relació lexema, morfema
partícula
Gramàtica
Terme no gaire precís, lingüísticament, que hom sol aplicar a tots aquells morfemes (lexicals i gramaticals) altres que els compresos dins els grups nominal i verbal.
El grup de les partícules resulta, així, heterogeni Enclou unitats lingüístiques normalment invariables adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions, afixos sufixos i prefixos Alguns lingüistes n'exclouen els adverbis i les interjeccions els primers, a causa del caràcter també nominal de molts d’ells les segones, perquè, de fet, equivalen a oracions Les partícules restants, més pròpiament tals, es caracteritzen per la manca de significació lèxica i d’autonomia sintàctica, i són elements merament relacionants
nominatiu
Gramàtica
En les llengües flexives que tenen declinació (com el llatí i el grec, entre altres d’indoeuropees), cas que expressa la funció gramatical del subjecte d’una oració de verb actiu en forma personal o bé el predicat nominal.
És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos oblics me, mi, te…
prefix
Gramàtica
Afix afegit al principi d’un mot per formar-ne un altre: inadequat, refer, desfer, disgust, conciutadà, preveure, contrasentit, etc.
Els prefixos poden ésser adverbis o preposicions de la mateixa llengua, partícules heretades de formes llatines o gregues o bé, encara, elements grecs usats sobretot en la formació culta de neologismes Els prefixos catalans que contribueixen a la formació de mots són a, an, ante, anti, arxi-, avant, ben, bes, bi, bis, circum, con co, col, com, cor, contra, des, dis, entre, es, ex-, extra, fora, in i, il, im, ir, infra, inter, intra, mal, menys, mig, no-, per, post pos, pre-, pro, prop, pseudo-, quasi-, re, semi, sobre, sota, sots-, sub, super, supra, trans tras, ultra, vice- I…
infinitiu
Gramàtica
Mode no personal del verb —alhora que el gerundi i el participi—, en tant que no duu marca de persona.
En català acaba en -ar , -er , -re , -r i -ir Ve a exercir la funció de substantiu verbal A causa d’aquest seu doble valor, nominal i verbal, sintàcticament participa de les característiques del nom i del verb del sintagma nominal i del sintagma verbal Com a substantiu, l’infinitiu pot ésser afectat per qualsevol determinatiu amb una certa limitació, en català, pel que fa a l’article o per les preposicions Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal L’infinitiu, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal si de cas, només l'aspecte verbal la mera…