Resultats de la cerca
Es mostren 45 resultats
ground
Música
Baix obstinat (ostinato) i, per extensió, peça que consta d’un baix obstinat.
H Purcell Dido and Aeneas , núm 3, ‘Ah Belinda’ , fragment © Fototecacat/ Jesús Alises Un ground o ground bass acostuma a presentar valors llargs, unes dimensions, tot i que variables, no gaire extenses, una direcció melòdica descendent i un final caracteritzat per un gir clarament cadencial vegeu exemple La repetició constant del ground no exclou algunes modificacions com ara el canvi de mode o de to H Purcell Dido and Aeneas , núm 3, ‘Ah Belinda’, compàs 45 i següents D’altra banda, tot i que l’ús d’un ground pugui originar unes variacions variació i acostar-se…
semiòpera
Música
Gènere de teatre musical híbrid -parlat i cantat-, característic del Barroc anglès, en què la dansa, els efectes escènics i la música instrumental tenen un paper molt destacat i que s’estructura en quatre o més parts o masques.
Al final del segle XVII i principi del XVIII conegué la seva època de més esplendor, el representant més destacat de la qual fou el compositor Henry Purcell, autor d’obres mestres del gènere com King Arthur 1691 o The Fairy Queen 1692 Les arrels de la semiòpera tenen influència de les comédies-ballets i tragédies-lyriques franceses que n’inspiraren els primers compositors, com Matthew Locke, autor de diverses composicions escèniques en collaboració amb altres autors Després de la mort de Purcell, el gènere fou conreat encara per altres músics, però la introducció de…
cibell
Música
Forma musical anglesa, tant instrumental com vocal, que fou emprada principalment en el període comprès entre els anys 1690 i 1710.
Derivà de la paròdia que H Purcell i els seus contemporanis feren de la gavota Descente de Cybelle pertanyent a l’acte I de l’òpera Atys de GB Lulli Escrit normalment en compàs binari, les frases comencen i acaben a mig compàs com en les gavotes
largo
Música
Indicació de tempo molt lent, similar a lento o grave.
L’ambigüitat en l’ús per part de compositors, teòrics i intèrprets d’aquest tipus d’expressions al llarg de les èpoques fa que la seva definició sigui equívoca Alguns compositors -H Purcell, per exemple- podrien haver emprat el terme largo en un sentit més pròxim a andante que a lento
orquestra de corda
Música
Grup instrumental format íntegrament per membres de la família del violí, caracteritzat per: la participació de dos o més membres d’una mateixa tessitura d’aquesta família que interpreten la seva part a l’uníson; l’estabilitat de la seva constitució, amb un mestre concertador i un conjunt de normes a seguir, i la distribució en quatre parts: primers i segons violins, violes i violoncels (tot i que hi pot haver divisi), amb un o més instruments doblant els violoncels a l’octava inferior (contrabaixos).
D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…
tedèum
Música
Cristianisme
Càntic en acció de gràcies a Déu per algun benefici rebut.
El nom prové dels dos primers mots de l’antic himne cristià Te Deum laudamus , que hom acostumava a cantar al final de l’ofici matutí Erròniament atribuït a sant Ambròs, sembla que en fou autor Nicetes de Remesiana, vers l’any 400 La melodia gregoriana tradicional és sòbria i majestuosa Des del s XVI molts músics han creat composicions per a acompanyar-ne la lletra Festa, Palestrina, Anerio, Purcell, Händel, Berlioz, Bruckner, Dvořák
anthem
Música
Forma vocal religiosa específica de l’Església Anglicana, propera al motet catòlic.
Es canta en el decurs d’un ofici sense que el seu text, un fragment o una paràfrasi de la Bíblia, formi part de la litúrgia Abans de la reforma anglicana d’Enric VIII, aquest terme designava tant una antífona com un motet Entre els primers compositors destacats del gènere hi ha Thomas Tallis 1505-85, que en compongué diverses amb text en llatí abans de la Reforma i, després, amb text en anglès El seguiren O Gibbons, W Byrd i C Tye, entre d’altres Malgrat l’origen etimològic del mot, l' anthem no fou una forma antifònica antífona És una forma variable en constant evolució que s’anà adaptant…
canario
Música
Dansa de tempo ràpid i compàs binari compost o ternari simple, probablement originària de les illes Canàries.
D’estil semblant al de la giga , sorgí al segle XVI i fou molt popular durant el XVII Diego Pisador la cità per primera vegada el 1552 Ben aviat arribà a França, on es consolidà pel seu caràcter exòtic T Arbeau en parla a l' Orchésographie 1588 "advertiu que els passatges són animats, encara que estranys i extravagants, propers a les danses dels salvatges" Posteriorment, C Negri i M Praetorius l’inclogueren als seus reculls de danses Altres compositors com H Purcell, GB Lulli i Couperin també l’empraren en la seva producció
In nomine
Música
Composició instrumental anglesa dels segles XVI i XVII que utilitza l’antífona Glo ria tibi Trinitas, inclosa en el ritu Sarum, com a cantus firmus.
El seu origen parteix de l' In nomine Domini del Benedictus de la missa de John Taverner 1520 La ràpida circulació de la música de Taverner com a peça independent i els múltiples arranjaments i composicions que partien d’aquella, utilitzant majoritàriament com a títol les paraules de la secció de la missa, portaren a consolidar, al final de la dècada del 1550, la tradició compositiva de peces d’aquest tipus, de les quals han sobreviscut uns 150 exemples Generalment són obres per a conjunt instrumental, tot i haver-hi exemples per a llaüt o teclat Els dos darrers exemples els compongué H…
falset
Música
Tècnica de cant destinada a obtenir una veu masculina de registre entre contralt i soprano, d’una sonoritat molt pura i potent.
L’emissió de la veu és natural, i el cantant utilitza el cap com a ressonador Es difongué a partir del segle XVI arran de la prohibició papal que privava les dones de prendre part en els cors de l’església Hom el practicà fins al segle XVIII, tot i que ben aviat la major flexibilitat i aptitud de les veus dels castrats relegaren aquesta tècnica a un segon pla No obstant això, a Anglaterra fou molt més freqüent, i compositors com Purcell i Händel en feren un ús extensiu També ha estat en aquest país on, al segle XX, hom ha recuperat el falset contratenor per a interpretar amb…