Resultats de la cerca

És una interpretació errònia del drac alat

Entre les espècies dels Països Catalans, n’hi ha que pertanyen a la família dels vespertiliònids, caracteritzada pel fet de presentar el musell sense excrescències nasals, pavelló de l’orella amb tragus, i cua que a penes surt de la membrana alar, com les del gènere Leuconoe —L Myotis daubentonii ratapinyada clara d’aigua i L Myotis capaccinii ratapinyada de peus grossos —, les del gènere Selysius —S Myotis mystacinus ratapinyada de bigotis , S Myotis natteri ratapinyada de Natterer , S Myotis bechsteinii ratapinyada de Bechstein —, les del gènere Pipistrellus — P pipistrellus…

Atribuït a Jaume I de Catalunya-Aragó, sembla que hom no el començà a usar fins al temps de Pere III Hom el troba representat en els segells i també en els escuts reials El ratpenat de l’escut de València és una interpretació tardana a partir del s XVI d’aquesta figura

En el repertori operístic, i exclusivament des del punt de vista teatral, el terme soubrette ha estat tradicionalment adoptat per a tots aquests tipus de personatges femenins, com és el cas de Serpina en La serva padrona de GB Pergolesi, Despina en el Così fan tutte de WA Mozart i Adele en Die Fledermaus 'El ratpenat' de J Strauss Tot i ser normalment personatges secundaris força superficials, en alguns casos, com Susanna de Les noces de Fígaro i Zerlina en el Don Giovanni de Mozart, poden esdevenir personatges de gran personalitat El terme soubrette , des del punt de vista de les categories…

Era fet de material molt lleuger, com el cartó o el pergamí, per tal de no carregar amb un nou pes l’arnès del cavaller Sembla que fou portada pels cavallers per fer-se reconèixer en els combats de guerra o de torneig i, en aquest darrer cas, fou també un senyal de galanteria, per tal com era allusiva a l’amor per una dama Serví també de brisura per a distingir branques d’una família i com a símbol distintiu d’algun ofici o d’una dignitat Al seu origen la cimera fou diferent de les peces i les figures de l’escut, però més tard hom acostumà a portar alguna d’aquestes per cimera Un costum més…

Al segle XIX, però, designà les opéras-comiques especialment concebudes com a espectacles lleugers, on la música sovint -però no sempre- estava relacionada amb els balls de moda del moment J Offenbach fou el primer compositor francès que dedicà explícitament algunes opéras-comiques a temes d’una notable frivolitat argumental, arran de la inauguració del seu Théâtre des Bouffes Parisiens, amb motiu de l’Exposició Universal de París 1855 El gènere entusiasmà molts dels visitants de l’Exposició i conegué una gran difusió a través dels grans èxits de les paròdies d’Offenbach Orphée aux Enfers ,…

Implica sempre l’existència d’uns òrgans receptors, d’uns nervis auditius i d’uns ganglis o centres nerviosos que transformen l’estímul mecànic de les ones en sons acústica Només els animals més evolucionats insectes i vertebrats posseeixen òrgans diferenciats capaços de percebre ones sonores i transmetre'n l’excitació als centres nerviosos superiors els òrgans receptors del so van sempre associats als òrgans de l’equilibri En els insectes hom troba òrgans timpànics situats a diferents parts del cos, especialment a les tíbies i a les bases de les antenes la percepció sovint és limitada a les…

A l’Antic Testament rep el nom de Satanàs , que la versió dels Setanta tradueix per διάβολος ‘calumniador’ Originàriament, el diable és vist com un àngel caigut per un pecat que hom interpreta de rebellia i que té per missió de presentar-se davant Jahvè i d’acusar l’home En el judaisme ulterior dirigeix l’exèrcit dels dimonis, intenta de desacreditar els homes piadosos i àdhuc de temptar els àngels a la rebellió El llibre del Gènesi no parla del diable, sinó de la serp cal cercar l’origen d’aquesta figura en l’intent de l’autor bíblic per refusar les concepcions dualistes de les religions…

Des del segle XV, Àustria incorporà un gran nombre de territoris de l’Europa central i oriental en un vast imperi que comprenia pobles i cultures molt heterogenis Aquest imperi, que tenia el centre a la ciutat de Viena, deixà d’existir el 1918, any en què es constituí l’actual Estat austríac, de llengua i cultura gairebé exclusivament alemanyes i dimensions molt més reduïdes Les tendències originades al centre de l’imperi, i de manera molt marcada a Viena, irradiaren vers la perifèria i sovint hi arrelaren amb força Cal considerar la música culta i popular austríaca com a part del llegat…