Resultats de la cerca
Es mostren 22 resultats
baquíade
Història
Membre d’una gran família aristocràtica que governà Corint durant la segona meitat del s VIII i la primera meitat del VII aC.
Els baquíades eliminaren la monarquia i instauraren una oligarquia familiar Afavoriren el comerç i l’exportació de productes corintis Fundaren les colònies de Siracusa i Cercira 734 aC, en la qual es refugiaren en ésser expulsats de Corint per la revolta de Cípsel 657 aC Al sIV aC, una de les dinasties semibàrbares de Macedònia en reivindicà l’ascendència
regne oriental
Biologia
Regne biogeogràfic que engloba la regió situada entre l’Himàlaia i l’oceà Pacífic, i amb límits poc clars amb el regne australopapú i amb l’afromalgaix.
El regne oriental es caracteritza per l’important contingent paleoendèmic amb enbrancaments desenvolupats en regions holoàrtiques en temps terciaris, que més tard es refugiaren al sud-est asiàtic per refredament climàtic Presenta una gran riquesa de flora i fauna Hi abunden especialment les serps, certes famílies d’ocells faisans, paons, galls i les fanerògames que han donat plantes de conreu, com la canya de sucre i les espècies
marcomà | marcomana
Història
Individu d’un poble germànic que habità els territoris situats entre els rius Elba i Oder.
Els marcomans combateren els exèrcits de Roma, i després de les victòries de Drus 9-8 aC emigraren a Bohèmia, on aconseguiren l’apogeu de llur poder i estengueren llur domini sobre molts pobles veïns Combatuts enèrgicament per Marc Aureli a les planures del Danubi, hagueren de signar la pau amb l’emperador Còmode A partir del s III decaigué la seva importància, i, més tard del s VI, es refugiaren a Baviera
maronita
Cristianisme
Membre d’una comunitat cristiana establerta al Líban, on constitueix el grup religiós més important.
El nom deriva dels seguidors del monjo sant Maró s IV-V, anacoreta a Apamea de Síria Hom ha discutit si els maronites foren o no monoteletes Sembla que es mantingueren calcedonians estrictes, a causa de llur aïllament, i que es diferenciaren tant dels monoteletes com dels calcedonians que adoptaren posteriorment el ritu bizantí melquita als s VIII-IX els maronites es refugiaren al Líban i alguns anaren a Xipre, on encara en subsisteixen uns quants grups A partir de les croades, els maronites, tots catòlics, foren molt llatinitzats en llurs tradicions
tolteca
Chac mool tolteca, trobat a l’antiga ciutat tolteca de Tula, Mèxic. Els Chac mool són unes escultures antropomòrfiques emprades en les cerimònies rituals de sacrifici.
© Corel Professional Photos
Etnologia
Història
Individu d’un poble amerindi precolombí pertanyent probablement al grup nahua que desenvolupà a Mèxic una de les cultures postclàssiques més importants (segles IX-XII).
El seu caràcter guerrer i militarista es reflectia en l’organització de castes i, sobretot, en la religió Texcatlipoca, déu guerrer, obligava a una guerra constant per tal de satisfer la seva necessitat de víctimes hom li sacrificava els presoners A la seva capital, Tula, fou imposat temporalment el culte del pacífic Quetzalcóatl dels teotihuacans Els seus devots foren expulsats al Yucatán, on donaren nova esplendor a Chichén Itzá Derrotats 1168 pels txitximeques es refugiaren a Txolula i a Calhuacan Els asteques foren uns hereus de llur cultura
cultures afroamericanes
Antropologia cultural
Cultures desenvolupades pels negres d’Amèrica.
Els factors de llur desenvolupament depenen de la durada dels contactes culturals del nombre d’esclaus pertanyents a la mateixa regió d’Àfrica de la dispersió en diverses regions d’Amèrica o concentració en ciutats de vida rural o urbana de la possibilitat d’intercanvi cultural amb Àfrica després de l’emancipació com és el cas de São Salvador de Bahía i Nigèria del grau de civilització de la cultura bàsica africana de la conversió al catolicisme o al protestantisme de la durada de l’esclavatge alguns esclaus de la Guaiana es refugiaren a les selves amazòniques gairebé…
judeocristianisme
Cristianisme
Corrent doctrinal i pràctica del primitiu cristianisme que sostenia la necessitat per a tot cristià d’observar la llei mosaica.
Això implicava que els conversos de la gentilitat havien de passar primer per la circumcisió Aquesta actitud, defensada per Jaume, cap de la comunitat de Jerusalem, topà amb la forta resistència de Pau, i donà lloc al concili de Jerusalem, relatat pel llibre dels Actes dels Apòstols Els dissidents es refugiaren amb Simó, successor de Jaume, pels volts de Jerusalem Posteriorment a la dispersió dels jueus, se'n coneixen dues sectes, els jesseus i els ebionites , que professaven unes mateixes doctrines i actituds, però aquests darrers practicaven, a més, nombroses ablucions i…
trapenc | trapenca
Cristianisme
Nom amb què és conegut correntment el cistercenc reformat o de l’estricta observança.
Aquesta branca monàstica té l’origen en la reforma duta a terme per l’abat de l’abadia de Notre-Dame de La Trappe Normandia, A-JLe Bouthillier de Rancé, per retornar la regla de sant Benet a la primitiva i molt severa interpretació cistercenca Per això els trapencs tenen el nom oficial d’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança Entre les més característiques es destaquen l’observança del silenci perpetu normalment parlen entre ells a través d’un codi de signes manuals i la importància donada als treballs agrícoles Entre el 1664 i el 1700 la comunitat passà de 10 a 300 membres La Revolució…
pied-noir
Història
Nom que hom donà als colons francesos i europeus en general residents a Algèria.
Un bon nombre era d’ascendència catalana especialment valenciana, illencs i rossellonesos La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d’Algèria 1830, i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud conca del Vinalopó, l’Alacantí i la Marina fou temporera durant molt de temps Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica Els menorquins s’establiren sobretot a la zona central Fort de l’Eau, Ain Taia, etc els valencians sobretot a l’Oranès Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc No trencaren mai els vincles…
lusità | lusitana
Història
Individu d’un poble preromà que ocupà la zona occidental de la Meseta, a la península Ibèrica, des del Duero fins al Guadiana, i una gran part de l’actual Extremadura i que donà nom a la província romana de la Lusitània.
Considerat el principal grup ètnic i històric de Portugal, uns autors creuen que els lusitans són d’origen cèltic, mentre que uns altres els consideren ibèrics Segons les teories recents, sembla que es tracta d’un poble autòcton amb aportacions indoeuropees, però amb un clar predomini ibèric preindoeuropeu La seva constitució com a poble es pot datar del segle III aC, que apareixen com a mercenaris dels cartaginesos El 190 aC començaren la lluita contra els romans i intentaren l’ocupació de territoris veïns El seu capitost més cèlebre fou Viriat, que aconseguí importants victòries sobre els…