Resultats de la cerca

Tenia en general un to lleuger i humorístic, a voltes no desproveït d’intenció satírica o sorneguera

El nom és aplicat, específicament, al conjunt de l’espectacle teatral grec, constituït per tres tragèdies, seguides d’una peça satírica Possiblement fou Èsquil el primer que donà a les tragèdies a vegades incloent-hi també la quarta peça una unitat temàtica

La forma més corrent fou a a8 b4 b8 c4 c8, etc Tingué una gran divulgació en la literatura catalana antiga, sobretot en la poesia narrativa i satírica, i sobrevisqué, a partir del s XVI, utilitzant els versos heptasíllabs al costat dels octosíllabs, fins al s XIX, sobretot en la poesia popular

Aristòtil atribueix l’origen de la comèdia als cants fàllics populars, precedents del culte a Dionís Cal esmentar també les escenes breus de tipus grotesc, representades per actors amb màscares i amb els atributs ventre i anques exagerats, fallus, etc que passaren a la comèdia dòrica, precedent de l’àtica El culte a Dionís consistia en processons de coreutes, que foren l’origen del cor i de les quals restà, com a reminiscència, la paràbasi intervenció del cor, sense els actors, durant la representació La comèdia àtica, iniciada vers el 470 aC, té una primera fase, la comèdia antiga , dominada…

Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres

Hom ha distingit entre la cantiga d’escarnho , on la crítica és més cortesana i encoberta, i la cantiga de mal dizer , sàtira personal, caricaturesca, de gran interès lèxic, històric i sociològic

Consisteix generalment a estrafer els versos consrvant-ne les rimes i alguns mots, o a canviar les lletres d’obres musicals, o a evocar temes famosos A l’antigor clàssica són freqüents en literatura en fóra el prototipus la Batracomiomàquia respecte als poemes homèrics

Les cantigues profanes solen ser de temàtica amorosa o satírica i es componen d’estrofes i versos idèntics, o bé d’estrofes de dos versos amb tornada Les religioses són una continuació de les formes del rondeau , el virelai , la ballade o el zagal Florí especialment a la segona meitat del segle XIII Els seus principals cultivadors foren Martín Codax -en el vessant profà Cantigas d’amigo - i el rei Alfons X el Savi Cantigas de Santa Maria Les cantigues contingudes en aquest darrer recull s’allunyen del caràcter popular per la utilització d’una intervàllica més complexa, un…

El terme deriva del mot medieval francès roman , produït al s XII i que expressava primer simple versió a la llengua romanç de relats novellescs llatins, i tot seguit, els d’una literatura original en vulgar que desenrotllava, en vers —fonamentalment octosíllabs apariats— i, a partir del s XIII, en prosa, diverses matèries novellesques, molt especialment la bretona o artúrica, pròpia de l’anomenat roman courtois i elevada a una gran dignitat artística per Chrétien de Troyes i els seus seguidors, la qual fou compendiada en el cicle de Tristany i el corpus Lancelot-Graal i que generà els…

Fou la primera forma de la poesia italiana profana a la qual se li aplicà música polifònica Es tracta d’un dels gèneres de la polifonia profana de l' ars nova italiana del Trecento, juntament amb la ballata i la caccia Cal no confondre’l amb el madrigal del segle XVI La seva etimologia és confusa i hi ha diverses teories sobre l’origen del terme Generalment estan escrits a dues veus Excepcionalment, especialment en la darrera generació, es troben madrigals a tres veus Tingué una gran eclosió vers 1340-50 i arribà a ser el gènere hegemònic en els compositors de la primera generació del…