Resultats de la cerca

Advocat, fundà a Lleida l’Associació Catalanista 1875 fou alcalde i regidor de la seva ciutat El 1895 s’instauraren a iniciativa seva els Jocs Florals de Lleida El 1892 cooperà en la redacció de les Bases de Manresa com a president de l’Associació Catalanista, l’òrgan de la qual, La Comarca de Lleida , fundà, inspirà i mantingué econòmicament

Doctor en dret 1900 i llicenciat en filosofia 1901, fou catedràtic d’institut El 1892 s’afilià al carlisme, i fou regidor de València 1903-15 Collaborà en El Correo de la Provincia 1892, La Monarquía Federal , La Idea Popular , La Lucha , El Pueblo Obrero i altres periòdics, i dirigí 1911-13 i 1914-18 l’òrgan carlí Diario de Valencia

Fundà 1790 a París el diari “L’Orateur du Peuple”, que esdevingué més tard l’òrgan de la reacció antijacobina Diputat a la Convenció, reprimí amb fortes represàlies les insurreccions girondines i reialistes a Marsella i Toló 1793 A París fou un dels principals responsables de la caiguda de Robespierre 1794 Amant de Paulina Bonaparte, fou nomenat administrador dels hospicis i comissari a Santo Domingo 1799

Afiliat al republicanisme federal, fou un dels creadors de l’Avenç Nacionalista Republicà de Sant Andreu de Palomar 1905 i del Centre Nacionalista Republicà 1906 Posteriorment, a les Corts, fundà l’Ateneu Democràcia 1910 i fou secretari de la UFNR a Barcelona a partir del 1911 Així mateix publicà els setmanaris catalanistes El Cor del Poble 1912 i Germinal 1915, òrgan de les joventuts de la UFNR

Estudià medicina a París, i el 1952 començà d’exercir la psiquiatria a Algèria, on s’integrà al Front d’Alliberament Nacional FLN i fou collaborador del seu òrgan d’expressió Políticament, veié els camperols com una veritable força revolucionària en psiquiatria considerà el context social com a determinant de les neurosis Escriví, entre altres obres, Peau noire, masques blancs 1952 i Les damnés de la terre 1961

Llicenciat en lleis i en filosofia i lletres, collaborà, a Madrid, en El Diario Español i El Gobierno Afiliat al partit constitucional, fou director del seu òrgan, El Diario de Valencia , i diputat 1881 i 1904 i governador civil d’Astúries i Huelva Escriví sainets en català, com Pepa la bonica , i, en castellà, comèdies com Virgen y mártir i drames com ara Las culpas de los padres

Milità en l’oposició, fou empresonat i, el 1908, ingressà en la Societat de la Unió i el Progrés, òrgan del moviment dels Joves Turcs , del qual fou un líder notable Després de la revolució fou ministre de l’interior i de comunicacions 1909 i membre del triumvirat de govern, amb Enver Paixà i Cemal Paixà 1913 Gran visir 1917-18 i decidit germanòfil, en ésser signat l’armistici 1918 es refugià a Alemanya, on fou assassinat per un armeni

Estudià a Madrid, on residí uns quants anys com a professor de la facultat de medicina De nou a Barcelona, collaborà en diversos diaris, fundà una “Revista de Ferrocarriles” 1887 i el butlletí “Pro Patria” 1895, òrgan de la Biblioteca Museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, de la qual fou conservador Compilà diversos catàlegs de colleccions artístiques i publicà, a més a més, Armas y armaduras 1895, La joyería y la orfebrería en España 1908 i Cau Ferrat Colección de hierros de Santiago Rusiñol sd

Professor de llengua i literatura alemanyes a Breslau, des del 1848 es dedicà exclusivament al periodisme i a la literatura Fou director de Die Grenzboten , òrgan del liberalisme alemany fou diputat de Turíngia al parlament d’Alemanya del Nord És autor de Bilder aus der deutschen Vergangenheit ‘Quadres del passat alemany’, 1859-67, Die Ahnen ‘Els avantpassats’, 1872-81, Soll und Haben ‘Deure i haver’, 1855 i Die verlorene Handschrift ‘El manuscrit perdut’, 1864 Amb un viu realisme fa l’apologia de la burgesia alemanya

Es llicencià en dret Durant la primera guerra Carlina fou voluntari de la Milícia Nacional Redactor 1840 de La Tribuna , esparterista, dirigí el periòdic liberal i anticlerical El Justicia 1854, amb Pascual i Genís, i més tard Los Dos Reinos 1864-66 i 1868-70, òrgan del partit progressista Després d’un exili a Itàlia, presidí la junta revolucionària de València 1868 i hi fou governador civil 1868-70 Ocupà la direcció general de beneficència i sanitat Publicà El ultramontanismo y la guerra civil 1876 i Los Borbones