Resultats de la cerca

Canonge, professà a Compiègne, Loches —on fou mestre d’Abelard—, Besançon i Tours, i, segons testimonis de l’època, fou l’iniciador del nominalisme en reduir els universals a flatus vocis , signes verbals arbitràriament establerts per a referir-se a una pluralitat d’individus semblants L’aplicació d’aquesta doctrina a l’àmbit del diví el portà a una interpretació triteista de la Trinitat, per la qual hagué de comparèixer al concili de Soissons 1092

Vida Es tenen molt poques dades biogràfiques dels primers anys d’aquest compositor, un dels més importants del segle XV, situat entre Guillaume Dufay i Josquin Des Prés Hi ha diverses teories sobre el seu lloc d’origen El cognom era comú al principi del segle XV a Termonde, Flandes, i probablement la seva família en procedia Jean Lemaire, un poeta contemporani del compositor, el fa originari de l’Hainaut, potser de la ciutat de Mans Entre els anys 1443 i 1444 serví com a cantor a l’església de Notre-Dame d’Anvers El 1446 passà a formar part de la capella musical de Carles I de Borbó, a…

Es dedicà primerament a la pintura i no començà a escriure fins el 1951 La seva narrativa, en la línia del nouveau roman , s’emparenta amb la de SBeckett i ofereix uns personatges i fets irrisoris que es complauen a escarnir la realitat Mahu ou le Matériau 1952, Le renard et la boussole 1955, Le fiston 1959, Quelqu'un 1965, premi Femina, Fable 1971, Cette voix 1975, Monsieur Songe 1982, Charrue 1985 i L’ennemi 1987 Escriví també alguna peça teatral

Actuà gairebé tota la vida a la cort de França, al servei de Carles VII, Lluís XI i Carles VIII Anteriorment havia actuat a Anvers Desenvolupà l’estil de la polifonia francoalemanya i creà un estil polifònic que predominà a Occident durant un segle De la seva obra es destaquen diverses misses, com la basada en el tema de L’Homme armé , un rèquiem, un Credo i una vintena de cançons Fou mestre de Josquin des Près Sembla que vers el 1470 visità la península Ibèrica

Conreà la poesia Les appréhensions spirituelles, 1586 i la narració La pucelle d’Orléans , 1593 És conegut sobretot per Le moyen de parvenir 1610, obra que li és atribuïda, recull de contes satírics on els personatges s’expressen a través d’un diàleg sovint cínic i llicenciós que recorda Rabelais

Representà la introducció de l’estil renaixentista italià, que coexisteix encara amb una tradició gòtica borgonyona És l’autor de la tomba del duc Francesc II de Bretanya catedral de Nantes, 1502-07 i del relleu de Sant Jordi, per a la capella del castell de Gaillon 1508, avui al Louvre

Format al taller d’Adel Verrocchio, és autor de tres imatges de bronze 1506-11, al Baptisteri de Florència i d’una Mare de Déu amb l’Infant Museo Bargello, Florència que mostren les característiques definitòries del seu estil, classicista primer, i pròxim a les noves tendències manieristes després El 1528 anà a França cridat per Francesc I hom considera de la seva mà unes escenes de batalles Musée du Louvre, París, obrades en terra cuita i atribuïdes també a Leonardo

Es graduà a l’Escola de Lió de Física, Química i Electrònica el 1954 i posteriorment treballà a l’Institut Francès del Petroli, del qual fou director de recerca Investigà sobre diversos processos petroquímics, dels quals destaquen el dimersol, l’alfa-butol i, sobretot, de la metàtesi de les olefines, el descobriment de la qual el féu mereixedor del premi Nobel l’any 2005 compartit amb Robert H Grubbs i Richard R Schrock Fou membre de l’Acadèmia de Ciències Francesa 1996

Fill d’una família noble, fou educat a la cort del duc d’Aquitània Auster i emprenedor, féu del seu monestir el primer centre d’espiritualitat d’Occident i reformà, també, molts cenobis de França i d’Itàlia Lluità per la independència de les comunitats monàstiques enfront del poder secular Escriví, entre altres obres, uns Moralia in Job, unes Collationes , la Vita sancti Geraldi i alguns himnes litúrgics Teòric musical notable, s’interessà especialment per la notació i la determinació dels diversos intervals de l’escala Hom li deu la sistematització de la notació teòrica i la substitució de…

Nascut en una família de grans feudataris —el casal de Xampanya—, s’enfrontà diverses a Enric I de França Perdé Tours 1037-63 i poc després s’apropià l’herència del seu nebot Eudes III, en ocupar Troyes i Meaux Dedicà una gran atenció als afers religiosos dels seus principats protegí les abadies i afavorí la reforma monàstica Abans de la seva mort repartí els comtats entre els seus fills, la qual cosa significà la divisió del casal de Xampanya en dues branques a la branca primogènita correspongué el feu dels Blois, perdut el 1125, mentre que l’altra rebé els comtats de Blois,…