Resultats de la cerca

Llicenciat en dret canònic i doctorat en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, fou ordenat sacerdot el 1952 en el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona Ocupà la diòcesi de Tenerife fins el 1970, que fou nomenat bisbe auxiliar d’Oviedo Arquebisbe de Saragossa des del 1977, presentà la renúncia al papa Joan Pau II 2005, que l’acceptà el mateix any En la Conferència Episcopal Espanyola  CEE fou secretari general 1972-77, president de la Comissió Episcopal d’Ensenyament i Catequesi 1978-87 i 2005-17, vicepresident 1987-93, president 1993-99 i membre del Comitè…

Fundador de la penya barcelonista Germanor i de la Penya Solera, la primera penya oficial del Futbol Club Barcelona durant la postguerra, formà part del comitè organitzador dels actes d’inauguració del Camp Nou 1957 El 1978 fou candidat a la presidència del club blaugrana en les eleccions que guanyà Josep Lluís Núñez Acceptà l’oferiment de Núñez de dirigir una de les vicepresidències, que exercí fins el 2003, passant a encarregar-se de les tasques socials i la relació amb les penyes El 1999 més de tres-centes penyes li feren un homenatge al Camp Nou Rebé la medalla al mèrit esportiu i la de…

L’incompliment per part de Gualter dels compromisos adquirits provocà la batalla de Cefís març del 1311 entre les forces del duc i la Companyia Catalana, amb el triomf dels almogàvers, que els valgué l’establiment al ducat Malgrat que Desllor havia restat al costat de Gualter, la Companyia li oferí el govern després del refús de Bonifazio de Verona Desllor acceptà i rebé el títol de mariscal i el castell de Salona en feu es casà amb la vídua de Thomas d’Autremencourt o de Stromoncourt, feudatari de Salona mort en la batalla El 1312 la Companyia donà el títol de duc a Manfred de Sicília, i…

Treballà sobretot a França, de la qual féu una de les primeres síntesis, La France préhistorique 1879 també treballà en altres indrets d’Europa i del nord d’Àfrica, entre els quals la península Ibèrica, de la qual féu també una de les primeres grans síntesis, Les âges préhistoriques de l’Espagne et de Portugal 1890 Fou contrari a admetre l’autenticitat de les pintures d’Altamira en una famosa polèmica sobre l’art rupestre del Paleolític, però l’acceptà el 1902 Publicà Les monuments des îles Baléares 1892, i des del 1869 dirigí la primera revista de prehistòria Matériaux pour l’histoire…

Milità en el partit progressista El 1835 fou alcalde major de Barcelona, juntament amb Pascual Madoz El 1841 fou elegit diputat a corts, i el 1843 fou ministre de governació en el govern progressista d’Olózaga Malgrat la seva filiació política, acceptà la cartera de finances del 19 de setembre de 1853 al 18 de juliol de 1854 en el govern moderat de José Luis Sartorius La ruïna de l’erari l’impulsà a decretar el cobrament anticipat d’un semestre de contribució, fet que provocà un gran descontentament i contribuí a l’alçament popular del 1854, durant el qual el govern hagué de dimitir La seva…

Doctorat en drets a la universitat literària de Mallorca, el 1788 hi guanyà una càtedra de dret canònic El 1794 fou nomenat canonge de la catedral de Mallorca, però no fou ordenat de sacerdot fins l’any següent No acceptà l’arquebisbat de San Juan de León Caracas, que li fou ofert el 1807 Els anys 1812-13, 1818, 1821 i 1835 exercí el càrrec de vicari general governador de la diòcesi de Mallorca, i es mostrà partidari de la constitució i d’Isabel II Escriví cartes i poemes en llatí i publicà diverses circulars i un elogi del bisbe Bernat Nadal 1819 Fou membre de l’Academia de la…

Format a les classes de l’Escola de Dibuix de la Junta de Comerç, hi guanyà diversos premis de dibuix, gravat i escultura 1800-04 Fou pensionat per a anar a Madrid a perfeccionar estudis 1803 El mateix 1805 guanyà medalla d’or a l’Academia de San Fernando El 1808 no acceptà el règim intrús napoleònic i la seva carrera s’estroncà Acadèmic de mèrit de San Fernando 1814, fou director d’estudis de l’acadèmia el 1815 Féu medalles del duc d’Alburquerque, dels setges de Girona i Saragossa, del triomf de Vitoria, del duc de Ciudad Rodrigo, del retorn de Ferran VII i del papa Fou acadèmic…

El 1891, amb la revista Critica sociale , influí en el moviment obrer, el qual ajudà a superar temptacions anàrquiques i a inserir-se en el desenvolupament de l’estat democràtic El 1892 fundà a Gènova el Partito dei Lavoratori Italiani Partito Socialista Italiano Elegit diputat el 1896, adoptà posicions cada vegada més moderades, afins a les de Giolitti, del qual rebé una invitació per a entrar en el seu govern, la qual acceptà El 1922 abandonà el PSI i fundà el Partito Socialista Unitario Ferm adversari del feixisme, s’exilià a París 1926, on continuà lluitant per la represa de la lluita…

Arribà a València després dels fets del Crit del Palleter , i dirigí una revolta popular contra afrancesats i francesos s’apoderà de la Ciutadella 5 de juny de 1808, on la Junta Suprema havia acollit els francesos establerts a València en foren assassinats dos-cents més cent quaranta-tres el dia 6, davant la plaça de bous Terroritzada, la Junta l’acceptà com a vocal El dia 7, però, en iniciar-se la repressió dels revoltats, fou detingut per les autoritats i traslladat a Palma Mallorca, on el seu nebot Fèlix Merino intentà de provocar una revolta per a salvar-lo Fou condemnat a…

Estudià a l’acadèmia militar de Hue El 1948 desertà del Viet-Minh i passà a l’exèrcit nacional Membre de l’estat major 1964, fou cap de la junta militar creada el 1965 i, el mateix any, president de la república de Vietnam del Sud Contrari a la signatura de la treva de París 1971, el 1972, en una situació de descontentament popular i caos en l’economia, assumí plens poders El 1973 acceptà l’alto el foc imposat pels EUA, però en negar-se a negociar amb els comunistes, patí una darrera ofensiva que l’obligà a renunciar el càrrec el 1975, poc abans de la caiguda de Saigon Des d’aleshores visqué…