Resultats de la cerca

Situat dins el catalanisme esquerrà, dirigí la revista gironina Ciutadania , per la qual cosa fou empresonat Publicà l’opuscle La locura de Álvarez de Castro 1910, conjuntament amb Dídac Ruiz, on s’acusà el general de paranoic Es traslladà a Barcelona 1912 i dirigí L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia , les dues grans revistes de sàtira política de l’època Collaborà en El Poble Català , la Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya Té un gran valor autobiogràfic la seva trilogia Entre la terra i els núvols 1931-48, integrada per L’hereu 1931, El vagabund 1933 i L’impenitent 1948

Vida i obra El seu pare, d’ideologia carlina, posseïa diversos masos, i fou al mas Espriu de l’Esparra on s’apassionà per la natura i per la caça Estudià el batxillerat a Girona i el 1885 feu un curs d’enginyeria industrial a Barcelona L’any següent es matriculà a Llotja De nou a Girona, el 1890, es casà amb Neus Salazar, amb qui tingué quatre fills, dels quals només sobrevisqué  Aurora Bertrana , també escriptora Perduda l’herència paterna, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, exvots, rètols, etc a l’Escola Municipal de Belles Arts També exercí com…

Filla de Prudenci Bertrana , estudià música amb Joan Llongueres El 1923 anà a Suïssa a ampliar la seva formació musical Allà conegué l’enginyer Denys Chauffat, amb qui es casà dos anys després i al qual acompanyà a la Polinèsia en una estada de tres anys 1926-29, des d’on envià cròniques i reportatges a D’Ací d’Allà De tornada a Catalunya, el viatge li forní el material per a les seves primeres narracions,  Paradisos oceànics 1930 i Peikea , princesa caníbal i altres contes oceànics  1934, i per a la primera novella, L’illa perduda 1935, escrita conjuntament amb el seu pare…

Estudià humanitats i magisteri al seminari de Vic 1937, teologia i ciències bíbliques a Roma 1959-64, filosofia a la Universitat de Tübingen Alemanya i filologia catalana a la Universitat de Barcelona Mestre de literatura i filosofia al Collegi de Sant Miquel dels Sants de Vic, institució de la qual fou director 1970, fou impulsor i professor des dels seus inicis de l’Escola de Mestres de Vic 1977 i dels Estudis Universitaris de Vic 1987, que culminaren en la creació de la Universitat de Vic 1997, de la qual fou fundador, a més de professor titular es jubilà el 2017 i el primer rector 1997-…

Llicenciada en filologia catalana, es dedica professionalment a l’ensenyament secundari Ha publicat les novelles Gran Cafè 1998, Un moment a la vida 1999, El mateix vell amor 2000, premi Ciutat de Badalona, Temps de silenci 2002, La travessia 2005, premi Columna,  Sunitha Història d’una nena apadrinada 2006, Rere els murs  2009, premi Nèstor Luján de novella històrica, La Fàtima de la classe dels dofins 2010, Una dona d’aigua 2013, finalista del premi Prudenci Bertrana 2012 i La filla de la neu 2016 L’any 2020 guanyà el premi Prudenci Bertrana per Ànima de tramuntana…

Es llicencià en dret i fou perit calligràfic i director de Catalunya-Ràdio  Fundador de l’entitat FESTA Foment de l’Espectacle Selecte i del Teatre Associació, 1949 i collaborador, entre d’altres, de La Paraula Cristiana , Avui , Esplai , D’Ací i d’Allà i La Veu de Catalunya S’inicià en la literatura recollint l’herència de Víctor Català i del grup modernista gironí —sobretot de Prudenci Bertrana i Carles Rahola—, que progressivament anà substituint per ressorts psicològics Publicà diversos volums de contes i alguna novella curta Facècies 1924, El botxí 1925, La noia de bronze 1926, la més…

Fou collaborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio És autor d’obres didàctiques en aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj ‘Poemes d’amor’, 1924, Novaj amaj poemoj ‘Nous poe-mes d’amor’, 1927 i La lasta poemo ‘El darrer poema’, 1936 Traduí a l’esperanto Proses bàrbares , de Prudenci Bertrana, que publicà 1926 a Leipzig Deixà també poemes en català

Estudià a l’Institut Catòlic de París i rebé la influència de Maritain, Gilson i Garrigou-Lagrange Es dedicà a l’ensenyament Tenia una biblioteca important, d’uns trenta mil volums Especialitzat en neotomisme, publicà Introducció a l’estudi de sant Tomàs 1967 També publicà diversos opuscles biogràfics sobre Lluís Carreras, Joan B Manyà, Josep Torras i Bages i el pare Miquel d’Esplugues, entre d’altres a més d’alguns altres sobre autors més estrictament vinculats al món literari, com Joaquim Ruyra, Joan Sales, Joan Pons i Marquès, Prudenci Bertrana o Octavi Saltor Escriví un volum…

Fundà i dirigí la revista “L’Avenir” Arenys de Mar 1907 Estrenà obres teatrals, amb música de Xavier Maymí, com l’opereta El rei filharmònic 1908 i la rondalla L’amor sempre triomfa 1915 També escriví, amb Prudenci Bertrana, la comèdia lírica La posada de l’amor El seu primer llibre de poemes, Aures de llevant 1915, seguí els models noucentistes, especialment en sonets tan carnerians com A una brodadora Collaborà a La Veu de Catalunya i dirigí la revista “Bella Terra” 1923-27, nom pres d’un llibre de Carner Inicià la seva obra narrativa amb Dietari d’un nedador 1924, i la…

Format a Girona i, amb E Arnau, a Barcelona Exposà a Girona el 1908 El 1910 participà en l’Exposició de Retrats de Barcelona i conegué Maillol, amb qui anà a París com a deixeble El 1913, quan A Vollard induí Renoir a conrear l’escultura, fou cridat per a executar les obres que aquest ja no podia fer a causa de la seva malaltia i, fins el 1917, n’esdevingué l’autor material Aquest any hom li reconegué legalment —en un procés que mogué polèmica— la compaternitat d’aquells treballs Feu després diverses exposicions a França, a Barcelona 1923 i a Girona 1932 En la seva primera etapa feu retrats…