Resultats de la cerca

Orfe de pare, la seva infància fou presidida pel seu avi matern parent d’ASchweitzer, la influència del qual i les paradoxals conseqüències d’aquesta en l’infant han estat descrites, breument però molt penetrantment, per Sartre mateix a Les mots 1963, obra decisiva per a comprendre el seu pensament Professor de filosofia 1931-39 estudià a Berlín 1933-34 Husserl i Heidegger, publicà diversos assaigs filosòfics L’imagination , 1936 Esquisse d’une théorie des émotions , 1939 L’imaginaire Psychologie phénoménologique de l’imagination , 1940 i es donà a conèixer sobretot per la novella La nausée…

Professor a Lió 1945-49 i a la Sorbona 1949-52, succeí Louis Lavelle al Collège de France Dedicat de primer a la fenomenologia Structure du comportement, 1941, i Phénoménologie de la perception , 1945, participà amb JP Sartre i Simone de Beauvoir en la fundació de la revista “Les Temps Modernes” 1945 i definí la moral política de l’existencialisme a Humanisme et terreur 1947 Distanciat de Sartre 1953, cercà les vies d’una esquerra no comunista i criticà el marxisme escolàstic a Les aventures de la dialectique 1955

Estudià dret a la Universitat d’El Escorial A València fundà, amb Tomàs Abad i García Ferrando, el grup del TEU, dependent del Club Universitari El 1961 s’incorporà a la companyia de Núria Espert com a ajudant de direcció d’Armand Moreno El 1964 començà la seva etapa professional amb Diálogos de la herejía , de Gómez Arcos, i a partir d’aquesta obra muntà els seus propis espectacles Dirigí, entre d’altres, obres de Friedrich Dürrenmatt, Ionesco, Jean-Paul Sartre, Edward Albee, Arnold Wesquer, etc Obtingué el Premio Nacional de direcció del 1969 pel seu muntatge Rosas rojas para…

El seu treball tracta, des d’una perspectiva crítica, qüestions referents a l’obra d’art i el seu significat, i això li permet de tractar temes socials, culturals i polítics del món contemporani Utilitza la tècnica fotogràfica com a mètode de reproducció La sèrie Europa 1987, antecedent de la installació homònima 1992, eren imatges referencials de la cultura europea, des de pensadors com Wittgenstein, Freud o Lenin fins als grans edificis gòtics o barrocs La sèrie Itaca 1988 reproduïa obres emblemàtiques de l’art minimalista o de l’art conceptual i plantejava l’art com a territori impossible…

Monjo benedictí i teòric de la poesia concreta, sonora i cinètica Des de l’any 1945 se centrà en la recerca dels grafismes tipogràfics L’any 1951 començà els seus estudis a la Universitat de Sant Anselm de Roma i tres anys més tard publicà la seva tesi sobre la llibertat a Sartre Els anys seixanta realitzà diversos escrits sobre poesia espacial, concreta i tipogràfica internacional, entre els quals destaquen els dedicats a l’obra de Burroughs i Allen Ginsberg, o els d’art autodestructiu i poesia concreta en De Melo i Sartre Durant aquests anys realitzà poemes visuals…

Nascuda dins la burgesia mitjana, aviat se sostragué a l’ambient familiar per viure amb independència Es llicencià en filosofia a la Sorbona 1929, on trobà Jean-Paul Sartre, amb el qual compartí la vida i el qual influí molt en les seves actituds i el seu pensament El 1943 s’inicià com a escriptora amb la novella L’invitée, seguida de Le sang des autres 1944, Les belles images 1966, La femme rompue 1967, etc A Les mandarins 1954, premi Goncourt, reflecteix les lluites de l’intellectual francès davant la realitat de la postguerra europea, i, com a la resta de la seva novellística…

Més que per les comèdies Coeur à gauche 1929, Un ange passe 1943, etc, és conegut per les seves interpretacions teatrals en obres d’Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh i altres dramaturgs francesos Debutà al cinema l’any 1925 i hi destacà pels films amb Marcel Carné Quai des brumes , 1938, René Clair Porte des Lilas , 1957 i Georges Franju La tête contre les murs , 1953, i Les yeux sans visage , 1959

Científic, amplià els estudis a París 1938, on treballà amb Irène Joliot-Curie, i a Massachusetts 1939 A París participà en els moviments artístics d’avantguarda i s’interessà d’una forma especial pel surrealisme Novament a l’Argentina, exercí d’enginyer i explicà física a la Universitat de La Plata, d’on cessà per motius polítics Dirigí Mundo Argentino 1955 i fou collaborador de diverses publicacions de l’Argentina i d’altres països llatinoamericans i europeus Fou el president de la comissió encarregada de l’informe sobre els desapareguts al seu país durant la dictadura militar Nunca más ,…

Mestre d’escola 1945, s’exilià el 1946 a Veneçuela, on mentre treballava de mestre, estudià filosofia a la Universitat Central de Veneçuela UCV Doctorat a la Universitat de Friburg Alemanya i catedràtic de l’Escola de Filosofia de la UCV 1956-79 Publicà Historia y totalidad 1968, Ensayos sobre Sartre 1968, Tres fundamentaciones del marxismo 1976, Historia y vida en Ortega y Gasset 1984 En morir, la UCV creà una càtedra sota el seu nom i, a Caracas, s’hi constituí una fundació

Passà a França el 1939 Debutà el 1942 estrenà obres de Camus Le malentendu , 1943, de qui fou la companya sentimental, Sartre Le diable et le bon Dieu , 1951, Anouilh, etc Del 1952 al 1954 treballà a la Comédie Française, i després passà al Théâtre National Populaire Després del 1975 treballà ocasionalment a l’Estat espanyol Interpretà també diversos films, entre els quals Les Enfants du Paradis 1958, de Marcel Carné i Orphée 1949, de Jean Cocteau El 1980 publicà les seves memòries Résidente privilégiée