Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
Carlo Caracciolo
Història
Militar
Noble i militar napolità marquès de Torrecuso i cavaller de l’orde de Sant Jaume (1629).
Lluità al servei de Felip IV de Castella Participà en el setge de Salses 1639-40, i en 1640-41 formà part de les forces filipistes manades pel marquès de Los Vélez, del qual era lloctinent, i dirigí el fracassat assalt de Montjuïc, a Barcelona 26 de gener de 1641 El seu fill Carlo Maria Caracciolo , duc de San Giorgio, cavaller de Calatrava 1627, que formava part d’aquestes forces, morí en la batalla Posteriorment Carlo lluità a Portugal 1644
Giovanni Caracciolo
Història
Gran senescal de Nàpols.
Esdevingué amant de la reina Joana II, que el nomenà gran senescal Imposà la seva autoritat en el reialme sobre la del gran conestable Muzio Attendolo Sforza El 1420 aconsellà la reina d’apellar a Alfons IV de Catalunya-Aragó, però, d’acord amb Sforza, lluità contra les forces del rei i fou capturat a Castelcapuano 1423 Patrocinà la substitució d’Alfons IV per Lluís III, duc d’Anjou, a qui mantingué relegat en el ducat de Calàbria Instà de nou el retorn del rei i procurà la treva d’aquest amb Nàpols 1430 Fou assassinat en una conjuració amb la conformitat de la reina
Domènico Caracciolo
Història
Política
Polític napolità.
Fou ambaixador de Nàpols a Torí 1754-64, a Londres 1764-71, on conegué Alfieri, i a París 1771-81, on estigué en contacte amb els enciclopedistes, especialment amb D’Alembert El 1781 esdevingué virrei de Sicília i imposà diverses mesures illustrades Fou nomenat primer ministre 1786-89 per Ferran IV Escriví Reflessioni sull’economia e l’estrazione de frumenti della Sicilia 1785
Giovanni Battista Caracciolo
Pintura
Pintor italià.
Després d’un període caravaggesc, tant pel tractament de la llum i l’ombra com per la interpretació realista dels temes L’alliberament de sant Pere , abans del 1610, Monte della Misericordia, Nàpols, vers el 1620 aconseguí un estil més lliure, mercès a la influència de l’escola bolonyesa dels Carracci Adeu de Crist a la seva Mare, ~1620, Santa Maria del Popolo agli Incurabili
Massimo Stanzione
Pintura
Pintor italià.
Deixeble de Caracciolo, fou un dels principals representants de l’escola realista napolitana És autor de Lucrècia, Sant Bru Museo e Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols, Degollament del Baptista, Bacanal Museo del Prado, Madrid, que mostren la seva filiació al caravaggisme i un influx llunyà dels pintors de l’escola bolonyesa
Raimondo Orsini
Història
Gran senyor napolità, comte de Nola, Sarmo i la Tripalda.
Fill i successor de Roberto Orsini Molt addicte a Alfons el Magnànim, aquest li concedí el principat de Salern 1438, el feu mestre justicier del regne de Nàpols i el casà —ja vidu d’Isabella Caracciolo— el 1438 amb Elionor d’Urgell , filla del comte Jaume II el Dissortat , dotada pel rei amb el ducat d’Anolfi
Ettore Pignatelli e Colonna
Història
Noble.
Quart duc de Monteleone 1613-22, gran d’Espanya i comte de Borrello i de Carònia Era fill de Camillo Pignatelli e Cardona Es casà amb Caterina Caracciolo, comtessa de Sant'Angelo Fou lloctinent de Catalunya 1603-10 Procurà reduir el bandolerisme es queixà a Felip III de la manca de mitjans econòmics per a fer-ho i féu executar alguns bandolers, com Bartomeu Ribes 1603, però no assolí de prendre Perot Rocaguinarda, actiu precisament aquells anys El 1610 inicià l’expulsió dels moriscs del Principat, que el seu successor, Pedro Manrique, deixà en bona part sense efecte
Gianni Raimondi
Música
Tenor italià.
Deixeble de G Barra-Caracciolo, debutà el 1947 al Teatro Comunale de la seva ciutat natal com a Duc de Màntua Rigoletto Posteriorment actuà a París i Londres i el 1955 cantà al Teatro alla Scala de Milà, on a partir d’aleshores es presentà regularment Cantà a l’Òpera de Viena, escenari que visità entre el 1958 i el 1962 El 1965 debutà al Metropolitan de Nova York Entre 1969 i 1977 treballà per a la Staatsoper d'Hamburg Dotat d’un registre agut brillant, destacà sobretot en el repertori verdià i fou també un notable intèrpret d’òperes rossinianes com Semiramide , Armida i…
Joana II de Nàpols
Història
Reina de Nàpols (1414-35).
Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo Casada 1401 amb Guillem I d’Àustria, duc d’Estíria i de Caríntia, i vídua cinc anys després, tornà a Nàpols per succeir en el tron el seu germà Ladislau I mort el 1414 L’acompanyava Pandolfello Alopo, el seu favorit, el qual s’enemistà amb Muzio Attendolo Sforza Tot el regnat de Joana fou ja una successió d’intrigues entre nobles per tal de situar-se als llocs més alts de la cort, afavorits o contrariats per la mateixa reina Aquesta volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I, amb la benvolença de Benet XIII, el qual hi veia un camí per a…
Jaume Aixelà i Gassol
Historiografia catalana
Literatura catalana
Hagiògraf, lector de filosofia de la regular observança de Sant Francesc a Girona i examinador sinodal del bisbat gironí.
És l’autor de la Vida portentosa, heroicas virtuts y estupendos miracles del molt insigne sicilià lo beato Benet de Palermo, dit vulgarment lo Santo Negro, fruyt molt preclar de la religió franciscana Girona 1757 Aquesta obra pretenia depurar la biografia de Benet de San Filadelfo, canonitzat per Pius VII, de les múltiples llegendes i anècdotes que l’ornamentaren, sobretot arran de l’èxit assolit per una extravagant comèdia del poeta setcentista Antonio Mira de Amescua titulada El negro de mejor amo, San Benito de Palermo Amb tal objectiu, el menoret se cenyí als annals del seu orde, i els…
,