Resultats de la cerca

Estudià al Seminari Metropolità de València i fou ordenat prevere pel llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, al setembre del 1969 Assolí la llicenciatura en teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca l’any 1970 i, vuit anys més tard, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma Coadjutor i rector de diverses parròquies a l’arxidiòcesi de València, féu tasques com a consiliari al Moviment Escolta i entre els membres de l’organització juvenil d’Acció Catòlica El 1993 fou nomenat vicari episcopal de la vicaria Llíria-Via Madrid Tres anys més tard, el 25 de març de…

Les seves possessions als comtats de Besalú i de Girona, que compartia amb els seus germans, foren confirmades el 944 per Lluís d’Ultramar amb immunitat judicial, tributària i de policia Es tracta, segurament, d’un canonge de Girona 947 que el 957 capitanejà la rebellió que bandejà el comte Guifré de Besalú del seu castell i l’occí mentre fugia

Després del 1820 dirigí a Barcelona el Diario Constitucional , i més tard l' Indicador Catalán , en els quals publicà llargs articles sobre qüestions religioses Alhora participà en un projecte de traducció de la Bíblia al castellà, sota el patrocini de la British and Foreign Bible Association Expulsat de Barcelona amb els caps liberals exaltats el 1823, fou portat presoner a França Posteriorment continuà collaborant en els projectes de traducció de la Bíblia

Vida i obra Obtingué el diploma en dret canònic i es doctorà a la Universitat de Lleida La seva obra conservada és un immens comentari sobre els Usatges de Barcelona , escrit al llarg d’un període de seixanta anys i acabat el 1448, quan l’autor en tenia vuitanta En el pròleg Marquilles explica que durant un cert temps exercí com a vicari general de la diòcesi de Vic D’altra banda, es creia que havia estat també vicecanceller del rei Martí l’Humà, però sembla que aquesta dada no és certa El Comentaria super usaticis Barchinone fou imprès a Barcelona el 1505, i se’n conserva una còpia…

Fou professor de llatí al collegi de Cordelles de Barcelona i després a la Universitat de València El 1636 publicà, a instàncies de Lorenzo Palmireno, una sintaxi llatina, Brevis ac comendiaria syntaxis artium orationes institutio , en la qual seguí els mètodes de Nebrija, Erasme i Andreu Sentere Amb comentaris en llatí, en castellà i en català i amb addicions de diverses persones, fou editada nombroses vegades fins el 1813, a València, Barcelona, Perpinyà i sobretot a Cervera al llarg del segle XVIII

S'especialitzà en l’estudi del Rosselló des de la seva annexió a França, el seu procés de francesització i, sobretot, l’època de la Revolució Francesa Perpignan pendant la Révolution 1789-1800 París 1896-97, en tres volums Cal esmentar també, entre les seves obres, L’annexion du Roussillon a la France La vacance du siège d’Elne 1643-1669 1888, La diffusion du français après l’annexion 1660-1700 sd, L’université de Perpignan avant et pendant la Révolution 1888, Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales pendant la Révolution Française 1890 i l’estudi de les memòries i la…

Deixeble de Pech i de Seguier, herboritzà de jove per la Narbonesa, les Corberes, el Donasà, el Capcir i la Cerdanya i, posteriorment, recorregué Catalunya, estudià la vegetació de Montserrat i residí a Barcelona 1792-97 on classificà —i espolià— l’herbari Salvador, família de botànics sobre la qual escriví Noticia histórica sobre la familia Salvador 1796 Residí també a Madrid 1797-1804, on fou sotsdirector honorari del Real Jardín Botánico 1798-1801 Durant la invasió francesa fou perseguit i perdé bona part dels seus manuscrits i el seu herbari És autor també d’una monografia sobre el gènere…

En companyia de l’apotecari Gregorio Rigo preparà i distribuí per subscripció nombroses exsiccata resultat de les seves campanyes d’herborització per diferents regions d’Itàlia i de l’Europa alpina i mediterrània El 1885 foren objecte de llurs campanyes les Illes Balears sobre les quals publicaren Stirpium in insulis Balearium anno 1885 collectarum enumeratio 1886, traduïda i publicada posteriorment a la “Revista de Menorca”

Escriví la primera part del Roman de la rose —la segona fou escrita per Jean de Meung, a la segona meitat del s XIII—, la qual palesa la influència de l’amor cortès

Als 4 anys d’edat ingressà en una escola islàmica de Qom i fou deixeble de l’aiatollà  Khomeynî , del qual esdevingué un fidel seguidor en el moviment islamista d’oposició clandestina a la monarquia Pahlawi Durant l’exili de Khomeynî 1964-78 fou un dels dirigents que el representaren a l’Iran, i per aquest motiu fou empresonat diverses vegades Instaurat el règim islàmic 1979, fou president del Majlis Parlament en 1980-89, i en 1988-89, cap de les forces armades, càrrec des del qual, amb l’aprovació de Khomeynî, promogué els acords de pau amb l’Iraq després de la mort de Khomeynî, fou elegit…