Resultats de la cerca

Professor de francès —i rector des del 1947— de la Universitat d’Urbino, fou un dels exponents màxims de l’hermetisme ja en època de la revista em> Frontespizio, on publicà 1938 Letteratura come vita , que fou gairebé el manifest del grup editor Aquest títol, que capgira la fórmula de G D’Annunzio vita come letteratura , ja indica que es pretén copsar el text poètic com una realitat dinàmica, interpretable no mitjançant operacions filològiques, sinó en funció de les exigències espirituals del lector És, doncs, una manifestació d’existencialisme catòlic De la seva…

Ingressà al cor de la capella reial, aleshores sota la direcció del compositor i organista John Blow, on està documentat el 1685 Entre el 1692 i el 1695 fou organista al Winchester College i el 1699 fou nomenat organista de la catedral de Saint Paul de Londres Cinc anys més tard esdevingué mestre del cor, i poc després compartí el càrrec d’organista de la capella reial amb William Croft fins el 1707, any en què se suïcidà Clarke compongué música religiosa, odes, cançons, música incidental per a teatre i peces instrumentals Aconseguí la seva reputació com a compositor d' anthems , molts dels…

Collaborador de la revista The New Yorker , combinà l’experimentació amb la paròdia i el grotesc Obres Come Back, Dr Caligari ‘Retorna, Dr Caligari’, 1964, The Dead Father ‘El pare mort’, 1975, Guilty Pleasures ‘Plaers culpables’, 1974

Vida Fill illegítim d’Alfonso Ferrabosco el Vell En retornar el seu pare a Itàlia vers el 1578 fou educat per un músic flamenc emigrat, Gomer van Awsterwyke Entrà al servei de la reina Elisabet I el 1592 Jacob I li confià l’ensenyament musical del príncep de Galles el 1604 i des del 1626 fou músic i compositor de cambra de Carles I, a més d’exercir el càrrec de mestre reial Entre el 1605 i el 1622 collaborà amb Ben Johnson i Iñigo Jones en la creació de la música de vuit mascarades Set d’aquestes obres es representaren abans del 1611 a Whitehall i Greenwich, i es té constància que ell mateix…

Còmic important del cinema mut, donà vida a un elegant gentleman , tipus que li servia per a parodiar situacions dels dandis de la fi de segle Treballà a França i als EUA Alguns films seus són Une conquête 1910, Max toréador 1913, Max et sa belle-mère 1914, Max come across 1916 i Le roi du cirque 1925 Se suïcidà

Ordenat sacerdot, abandonà després l’Església i esdevingué professor a la Universitat de Pàdua Adscrit al moviment positivista italià, Ardigò representà la tendència subjectivista pròpia de John Stuart Mill i Ernst Mach enfront de la direcció objectivista d’August Comte Les seves obres principals són Psicologia come scienza positiva 1870, La morale dei positiviste 1893 i Scienza dell’educazione 1893

Des del 1964 ha estat professor d’història econòmica a les universitats de Barcelona i de València i a la Universitat Autònoma de Barcelona S'ha interessat especialment per temes d’història agrària Ha participat al Primer Seminari Internacional d’Història La crisis agraria de fines del siglo XIX , celebrat a Girona el 1986, i ha coordinat amb A García Sanz la Història agraria de la España Contemporánea 1985 Ha collaborat a Estructura social i econòmica del camp català 1983, que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977 D’entre les seves…

Els anys trenta ingressà al partit comunista i publicà The Great Tradition 1934, estudi marxista sobre la literatura nord-americana contemporània, de gran repercussió, així com el volum dedicat a John Reed 1939 El 1939 abandonà el partit comunista i continuà publicant assaigs, entre els quals Where We Come Out 1954 i The Living Novel 1959, l’autobiografia Part of the Truth 1965 i la novella The First to Awaken 1940, on palesa una concepció pessimista del món

Des de Somebody in boots ‘Els qui porten botes’, 1935, i a través de Never Come Morning ‘El matí no arriba mai’, 1942, The Man with the Golden Arm ‘L’home del braç d’or’, 1949, A Walk on the Wild Side ‘Un passeig pel barri desolat’, 1956, etc, féu una denúncia sense revolta de l’organització d’una societat que seria descrita globalment a l’àcida panoràmica del reportatge Who lost an American ‘Qui ha perdut un americà', 1963

Es donà a conèixer com a assagista amb An End to Innocence 1955, on dóna una visió distinta d’obres clàssiques americanes També publicà altres assaigs com Love and Death in the American Novel 1960, Being Busted 1969, The Stranger in Shakespeare 1972, What Was Literatura 1982, Fiedler on the Roof 1991 i The Tyranny of the Normal 1996 La seva producció novellística és molt treballada, destaquen The Messengers will come no More 1974, In Dreams Awake 1975 i Freaks 1977