Resultats de la cerca

Professor a les facultats de Kazan’ 1885 i Peterburg 1893, fou un dels membres més importants, ensems amb Pavlov, de l’escola de reflexologia russa És autor de treballs bàsics sobre la fisiopatologia i clínica de les malalties neurològiques i psiquiàtriques, dins una orientació molt organicista

Ministre d’agricultura d’Hongria 1935, assolí la presidència del govern 1936-38 Sostingut pels socialdemòcrates i pels petits propietaris, però pressionat pel govern alemany, féu aprovar algunes lleis que augmentaven les facultats del regent, limitaven el dret de vot i prohibien nombroses activitats als jueus També rearmà Hongria

Estudià a les facultats de Yale i Harvard Posteriorment exercí el càrrec de director de planificació política al departament d’estat del goven dels EUA És autor del llibre The End of History and the Last Man 1992, on proposa una revisió de la concepció fins ara usual de la filosofia de la història tot prosseguint el treball desenvolupat per autors com Leo Strauss, Allan Bloom o A Kojève

Fou catedràtic de les facultats de dret de Valladolid i, més tard, de Madrid Publicà cròniques i comentaris sobre l’Amèrica Llatina, com Impresiones de la América española 1915, i estudis de tema polític i econòmic, com El imperialismo y la guerra europea 1915 Ocupà càrrecs polítics durant la Dictadura i fou el primer delegat de premsa de les forces de Franco en esclatar la guerra civil de 1936-39

Fill de Marcelo Rivas Mateos  i pare de Salvador Rivas Martínez Fou catedràtic de botànica de les facultats de farmàcia de Granada i de Madrid És autor de nombrosos treballs de florística i de fitosociologia, entre els quals destaquen Revisión de las orquídeas de España 1930, Importancia fármaco-botánica del Valle de Tena 1945, Algunas novedades fitosociológicas de España meridional 1968 i, amb Bellot Rodríguez, Estudios sobre la vegetación y flora de la comarca Despeñaperros-Santa Elena 1945

Després de graduar-se a l’Institut Politècnic de Milà 1952, del 1953 al 1968 collaborà amb L Meneghetti i G Stoppino i el 1974 fundà el despatx d’arquitectura Gregotti Associati, del qual fou president També fou professor de composició arquitectònica a la Universitat de Venècia i a les facultats d’arquitectura de Milà i Palerm El 1964 guanyà el Gran Premi de la Triennal de Milà i del 1974 al 1976 fou director de la secció d’arquitectura i arts visuals de la Biennal de Venècia Entre les seves realitzacions, que s’inscriuen dins els corrents tendents a la superació del racionalisme…

Format a Barcelona, ha estat professor i catedràtic a les Facultats de Belles Arts de Bilbao, Sevilla i Madrid Entre el 1986 i el 1991 fou director del Museu d’Art de Catalunya, on encetà un procés de renovació i reforma de la institució Ha publicat, entre d’altres, Romànic català Pintura 1975, El Gòtic català Pintura 1977, La pintura romànica a Catalunya 1981, La pintura románica en España 1985, La trama de lo moderno 1988, i dirigeix la collecció La España Gótica

El 1476 enllestí uns comentaris, en llatí, a les Commemoracions de Pere Albert, indispensables per al coneixement de la persistència del dret feudal a Catalunya, sota el títol d' In tractatum Petri Alberti de consuetudinibus Cathaloniae inter dominos et vassallos commentaria , que fou publicat a Barcelona i a Lió el 1551 Dóna la visió d’un pràctic del seu temps de postguerra s’esforça a limitar els privilegis feudals reforçant les facultats del príncep, reflex tanmateix tènue del vigorós corrent romanista que dominava Europa

Llicenciat a la Universitat de Barcelona el 1943 i doctorat el 1965 Els anys trenta collaborà amb Pau Vila en els treballs de la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya Entre el 1958 i el 1978 dirigí el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, tasca que compartí amb la docència de la topografia i de la cartografia a diverses escoles i facultats de la Universitat de Barcelona Impulsà les editorials Alpina i Montblanch, que publiquen guies i llibres de caràcter geogràfic i excursionista, i el 1978 creà la Revista Catalana de Geografia

Debutà el 1985 en el film The Color Purple , de SSpielberg, pel qual fou nominada a l’Oscar a la millor actriu Posteriorment, gràcies a les seves facultats histriòniques, es dedicà bàsicament a la comèdia, amb incursions en el melodrama The Telephone RTorn, 1988, Ghost JZucker, 1990, pel qual obtingué l’Oscar a la millor actriu secundària, The Player RAltman, 1992, Sister Act EArdolino, 1992, Moonlight and Valentino DAnspaugh, 1995, Ghosts from the Past RReiner, 1996, Eddie SRash, 1997, How Stella Got Her Groove Back KRodney Sullivan, 1998, Get Bruce AKuehn, 1999, Girl…