Resultats de la cerca

Catedràtic de grec i d’hebreu a Salamanca Continuador de l’obra de Nebrija, és autor de Trilingüe de tres artes de las lenguas castellana, latina y griega 1627, Ortografía castellana, nueva y perfecta 1630 i Arte de la lengua española castellana , inèdita fins el 1903, obra didàctica i d’erudició filològica

Important pels seus estudis sobre la pintura neerlandesa dels s XV, XVI i XVII i per la seva aportació metodològica, la seva postura enfront del problema del concepte d’obra d’art resta dins la línia filològica i té com a fonament l’objecte artístic, però no s’atura en una descripció formalista d’aquest Von Eyck bis Bruegel ‘D’Eyck a Bruegel’, 1921, Altniederländische Malerei ‘La pintura antiga neerlandesa’, 1924-37

Catedràtic del Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i professor de sociolingüista De formació filològica, es doctorà a la Universitat Laval Quebec Fou membre fundador i primer director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona CUSC 1998-2010 Ha estat reconegut pel desenvolupament dels conceptes d’ecologia de les llengües, subsidiarietat lingüística i sostenibilitat lingüística en l’estudi dels efectes de la globalització en la supervivència de les llengües

Fundador del Grup Català de Sociolingüística actual SOCS-IEC, que presideix des de l’any 2006, és membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans De formació sociològica, ha desenvolupat la major part de la seva recerca en el camp de la demolingüística, amb diverses recopilacions sobre els estudis demoscòpics de la llengua catalana, ha fet recerca en el camp de la transmissió lingüística intergeneracional i ha coordinat l’anàlisi de les Enquestes d’Usos Lingüístics de Catalunya i Andorra

El 1836 fou desterrat a Barcelona pel fet d’haver participat en uns aldarulls reivindicatius a Maó, d’on fou regidor municipal en diverses ocasions Defensà el trasllat de la seu episcopal de Ciutadella a Maó Fundà i dirigí el periòdic Es Menurquí 1891, del qual sortiren pocs números Escriví, amb la intenció d’introduir una ortografia fonètica per a ús exclusiu dels menorquins, Diccionario menorquín-castellano 1883-87, Quertille des dielécte menurquí 1888 i Tratado de lectura del dialecto menorquín 1870, obres de molt escassa qualitat filològica

Estudià al seminari de Vic i, entre el 1908 i el 1912, a les universitats de Halle i Zúric, on fou deixeble de Jules Gilliéron i s’especialitzà en dialectologia i geografia lingüística Es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa 1914 Des del 1913 s’integrà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on fou un dels impulsors del Butlletí de Dialectologia Catalana  1913-36 i membre adjunt de la Secció Filològica 1921-28 També fou membre de la Societat de Lingüística Romànica Des de l’IEC, emprengué la publicació de l’ Atlas lingüístic de Catalunya 1923-24 i la…

És catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans Fou director de la revista Límits , de la qual aparegueren nou números entre el 1986 i el 1990 Féu collaboracions a la Gran Enciclopèdia Larousse i al Diccionari de la llengua catalana 1995 de l’Institut d’Estudis Catalans És autor de nombrosos estudis sobre lingüística, sociolingüística i poètica, com De Poètica i Lingüística 1984, Debat sobre la normalització lingüística 1991 i Elementos de lingüística 1996, juntament amb altres…

Fou membre de l’Institut de France, professor a la Universitat de Montpeller i director de la “Revue des Langues Romanes” Des de la seva tesi sobre La Dissimilation consonantique 1895 fins al seu gran Traité de phonétique 1933, Grammont treballà per establir els principis generals del canvi fonètic, tot trencant amb la tradició atomista i filològica de la fonètica històrica Hereu dels neogramàtics i alhora deixeble de Saussure, considerà les llei fonètiques com a universals que actuen en el quadre sistemàtic propi de cada llengua particular Tot i que s’oposà a la fonologia…

Especialitzat en fonètica, el 1923 en fou professor a la Universitat de Grenoble el 1931 passà a la Sorbona, després d’haver explicat història de la llengua francesa a Estrasburg 1926 A París dirigí l’Institut de Phonétique, el Musée de la Parole, la Revue Internationale d’Onomastique i Le Français Moderne El 1924 publicà la seva important tesi doctoral Phonétique historique du roussillonnais i Morphologie historique du roussillonnais Tolosa 1924, complementada el 1925 amb un article a la Revista de Dialectologia Catalana sobre Le diphtongaison en catalan Barcelona 1925 Altres obres seves…

Fou deixeble de Kant, que l’influí Viatjà per diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en relació amb Diderot, D’Alembert i els enciclopedistes A Estrasburg féu amistat amb Goethe, en el qual influí extraordinàriament Influí sobre tota la literatura i ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el Sturm und Drang Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la investigació filològica i fixà les bases d’un estudi comparatiu de la religió i la filosofia És autor d' Über die neuere deutsche…