Resultats de la cerca

Es llicencià en filologia catalana i es dedicà a l’ensenyament fins el 1987 Aquest any abandonà la docència per dedicar-se exclusivament a la literatura, combinant la creació literària, les collaboracions a la premsa i, durant els primers anys, les adaptacions per al gran públic dels clàssics medievals catalans Publicà Qui al cel escup 1987, Sus scrofa 1988, Neguit 1988 i  Càlida nit 1990, premi Documenta 1989, narracions o novelles dominades per elements esperpèntics i marginals Posteriorment ha publicat novelles de base històrica Noms a la sorra 1995, Alfons XIV, un crim d’estat 1997, El…

Deixeble d’Enric Borràs Es dedicà a papers tràgics i de grand-guignol Treballà en català i en castellà, a la península i a l’Amèrica Llatina Interpretà dos dels seus èxits més destacats — L’idiota i El místic 1926— al cinema, dirigit per Joan Andreu El 1968 li fou retut un gran homenatge al Teatre Romea de Barcelona, escenari d’importants èxits seus Residí a Madrid

Diplomat en magisteri, s’ha dedicat al periodisme Com a escriptor, ha publicat la major part de la seva obra en castellà, amb llibres de poesia com Canción para Chose 1985 i Los cuerpos del delito obra completa 2002, i obres en prosa com El domador de leones 1989 i La risa del idiota 2000, entre d’altres En català ha publicat el poemari Sessió contínua 1987, i les novelles Els paradisos artificials 1995 i L’home mort 2001, premi Ciutat d’Elx

Inicià la seva carrera cinematogràfica el 1943 Considerat el més occidentalitzat dels cineastes japonesos, el seu cinema combina les referències al món feudal japonès, una posada en escena acurada i de gran espectacularitat i la recreació d’alguns clàssics europeus, com ara FDostojevskij i W Shakespeare El seu reconeixement internacional s’inicià amb Rashō-mon 1950, premi al festival de Venècia, al qual seguiren Hakuchi ‘L’idiota’, 1951, Ikiru ‘Viure’, 1952, Shichinin no samurai ‘Els set samurais’, 1954, premiat també a Venècia, Donzoko ‘Els baixos fons’, 1958, Kakushi Toride no…

Inicià els seus estudis musicals a Viena amb Ch Ruber el 1946 després, a Moscou, estudià direcció coral a l’Acadèmia Musical i tot seguit al conservatori amb J Golubev i N Rakov 1953-58 Un cop diplomat, s’hi quedà com a ensenyant fins el 1972 Les seves primeres obres, d’influència neoclàssica, mostren un gran interès pel violí, però també contribuí a la música oficial amb oratoris Nagasaki , 1958 i cantates Aconsellat per P Herschkowitz, es qüestionà la trama estructural de la música i les formes tradicionals Passant per les tècniques serials, arribà a la reinterpretació i síntesi de…

Traduí del rus una cinquantena de llibres vint-i-un al català i trenta-tres al castellà Havent quedat admirat per la literatura eslava, aprengué de primer el català, i després l’esperanto i el rus pel seu compte, amb l’ajut de gramàtiques en francès Militant del PSUC fins a la dissolució del partit i regidor de l’Ajuntament de Tarragona en dues legislatures, des del 1956 viatjà regularment a Rússia El 1964 publicà la primera traducció al castellà, llengua de què ha traduït sobretot literatura russa moderna i assaig soviètic El 1967 s’estrenà en català, amb Gorki, per bé que ja hi havia…

Diplomat en interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, fundà la companyia Rebeca de Winter, amb la qual estrenà la seva primera obra com a autor, Mareig 1992, dirigida per Núria Furió, al Teatre Adrià Gual Amb la companyia L’idiota estrenà  Kràmpack premi especial de la Crítica 1994, premi Max com a millor autor 2003 i premi de la Crítica de Barcelona 2003, a la Sala Villarroel i al Teatro Fígaro de Madrid Seguiren la comèdia Fum, fum, fum 1995 i la inquietant Sóc lletja 1997, en collaboració amb Sergi Belbel Amb Joel Joan escriví, dirigí i interpretà Excuses 2001,…

Vida Abandonà els estudis a tretze anys, i el 1964 s’installà a Barcelona per estudiar a l’Institut del Teatre Un any després, Adolfo Marsillach li donà un paper secundari a Después de la caída Arthur Miller després guanyà protagonisme al costat de Pau Garsaball a En Baldiri de la costa Joaquim Muntañola i El retaule del flautista Jordi Teixidor Des del 1971 i durant tres anys treballà en la companyia de Núria Espert Destacà també en títols com ara Quan la ràdio parlava de Franco 1979, Josep Maria Benet i Jornet, Terra baixa Àngel Guimerà i Tartan dels micos Terenci Moix En el cinema debutà…

Doctorat en filosofia per la Universitat de Barcelona 1982, des dels anys vuitanta s'ha dedicat a la docència universitària, primer a la Universitat del País Basc i posteriorment com a professor d’estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on el 1993 obtingué la càtedra d'estètica En 1993-95 fou director de l'Instituto Cervantes de París Escriptor de molts registres poesia, assaig, periodisme, novella, Josep M Castellet l'inclogué en l’antologia Nueve novísimos poetas españoles 1970 És autor dels reculls de poemes Cepo para nutria  1968,  El velo en el rostro de…

Professor d’ètica a la Universitat de Barcelona des del 1980 i professor invitat en diverses universitats nord-americanes i europees entre les quals Berkeley, Harvard, París i UNAM de Mèxic És director del Màster en Immigració i Educació Intercultural de la Universitat de Barcelona i president del Comitè per a la Integritat de la Recerca Científica de Barcelona La seva obra s’articula a l’entorn de tres temes bàsics, bé que interrelacionats la filosofia catalana o a Catalunya, sobre la qual ha publicat Joan Crexells en la filosofia del Noucents 1979, premi Estelrich , Els orígens…