Resultats de la cerca

Milità en les forces del duc de Borgonya Secretari de Pierre de Brézé, a França Des del 1446 formà part de la casa ducal, i el 1455 fou nomenat cronista de Borgonya Fou capdavanter d’una escola literària borgonyona D’esperit independent, realista i observador, escriví la Chronique des Ducs de Bourgogne 1419-74, una de les millors del seu temps, Le Lyon Rampant, on qualificà Lluís XI de França amb un adjectiu que féu fortuna “aranya”, Le dit de vérité, Miroir de la Mort , entre altres obres polítiques i poètiques

Treballà un any amb Karel van der Stappen, però es formà d’una manera pràcticament autodidàctica Partí d’un realisme molt minuciós, sovint de tema social, però arribà a un simbolisme estilitzat i pur Fontaine aux agenouillés , 1898, que hom ha relacionat amb les inquietuds estètiques del seu amic Maeterlinck Retirat a Laethem-Saint-Martin 1899, esdevingué el líder de l’anomenada primera escola de Latem Exponent destacat de tot un corrent de l’escultura europea oposada al naturalisme i l’impressionisme rodinià aleshores en voga, influí especialment a Alemanya, en particular damunt l’obra de…

Influït per Dziga Vertov, recorregué amb la seva càmera documental la història de bona part del segle XX la Guerra Civil Espanyola de 1936-39, The Spanish Earth 1937 la Xina anterior a Mao,  The Four Hundred Million  1939 la Segona Guerra Mundial, Our Russian Front 1941 Indoxina, Indonesia Calling 1946 Itàlia, L’Italia non è un paese povero 1959 Cuba, Pueblo en armas 1961 Xile, Valparaíso 1963 el Vietnam,  Loin du Vietnam 1966, film collectiu amb Agnès Varda, Claude Lelouch i d’altres, Le peuple et ses fusils 1969 la Xina Popular,  La pharmacie N° 3 Shanghai 1980, i la Unió Soviètica,  Pesn o…

Començà la carrera amb el grup naturalista dels Goncourt Més endavant, situat en el corrent decadentista de la fi del s XIX, descriví a À rebours 1884 l’aventura d’un home que viu d’esquena a la societat moderna, massa prosaica La seva producció posterior — L’oblat 1904 i La cathédrale 1905— palesa una vocació religiosa aferrissada, que més tard evolucionà cap un desengany místic

Es donà a conèixer amb una novella que causà commoció pel tema aleshores escandalós un amor lèsbic Le rempart des béguines 1952, a la qual seguiren La chambre rouge 1953, Les mensonges 1956, premi dels Llibreters 1957 i sobretot L’empire céleste 1958, premi Femina sobre els ambients literaris i artístics Posteriorment publicà Lettre à moi-même 1963, La maison de papier 1970, Le jeu du souterrain 1973, Allegra 1976, Dickie-Roi 1980, Un chagrin d’amour et d’ailleurs 1981, La tristesse du cerf-volant 1988, Adriana Sposa 1990, Divine 1991, Sept démons dans la ville 1999, l’autobiografia literària…

Estudià cinema i teatre a Buenos Aires i l’any 1980 es traslladà a Barcelona, on s’inicià en la docència cinematogràfica, creà el Grup Productor-Escola i dirigí el Departament de Cinematografia del Centre d’Estudis Prat El 1985 fundà, amb Eugenia Kléber, l’escola de formació CECC Amb la seva productora Llenguatge Films dirigí el seu primer llarg, L’acte 1986-87, premi especial del jurat a la millor realització al Festival de Niça El 1990 creà dins el CECC la productora Grup Cinema-Art, SL, amb la qual dirigí La memòria de l’aigua 1991, que participà al Festival de Canes 1992, i rebé el premi…

Realitzà tota la seva obra cinematogràfica conjuntament amb el seu germà  Paolo Taviani San Miniato, Toscana, 8 de setembre de 1931-Roma, 29 de febrer del 2024 Estudiaren dret i lletres, respectivament, però el 1946 decidiren dedicar-se al cinema després de veure Paisà , de Roberto Rossellini Els anys cinquanta s’iniciaren en el cinema amb curtmetratges, i el 1960 collaboraren amb Joris Ivens en la realització del documental L’Italia non è un paese povero Amb Un uomo da bruciare 1962, guardonat amb tres premis al Festival de Venècia, començaren una filmografia d’anàlisi històrica…

Vida i obra Tingué una intensa activitat política A quinze anys es donà a conèixer a València com a periodista cultural i autor teatral Després visqué un parell d’anys a Madrid, on publicà en diversos periòdics com El Pueblo 1919 i fins el 1936 collaborà a El Imparcial  i El Heraldo de Madrid Després es traslladà a Barcelona i collaborà a La Publicitat , Nova Revista , D’Ací i d’Allà i Taula de Lletres Valencianes , entre d’altres Fou assistent de castellà i català a la Universitat de Marburg 1930 secretari de Jaume Carner i Romeu 1932, i, passat al comunisme, director durant la guerra civil…

Vida Fill del filòsof vienès, Rudolf Eisler, la seva família es traslladà a Viena Cursà estudis musicals al conservatori d’aquesta ciutat i més tard fou alumne d’A Schönberg i d’A Webern a la Musikakademie 1919-23 Durant aquests primers anys es feu càrrec de la direcció dels cors obrers Karl Liebknecht i Stahlklang So d’acer i entrà com a corrector de proves a l’editorial musical Universal Edition, on conegué el compositor txec Alois Hába La gran obra de joventut, la Sonata per a piano número 1 1923, és de plena adscripció atonal i fou estrenada el 1924 a Viena En un escrit d’aquells anys…